Perquè Google acabi parlant català
¿La independència havia de salvar el català i ara el català salvarà la independència? És una pregunta que dita així sembla graciosa, però toca el moll de l’os del país i és pertinent tornar-la a fer aquesta setmana, arran d’una campanya que ha adquirit força viralitat dins l’estimulant capelleta de Twitter Catalunya, des de legitimacions serioses com ara la de Carles Puigdemont, que s’hi va sumar, fins a una tirallonga de bromes que han fet totes les voltes. Confio en el nivell d’anglès del lector de l’ARA i cito directament la frase que calia compartir a les xarxes per participar-hi: “Dear @Google. My main language is Catalan. I am disappointed to see that recently in my searches I frequently receive Spanish language page links above the same information in Catalan. Can you look into this? Thanks”.
La campanya il·lustra el gir de la política de xoc institucional liderat pels partits cap a les polítiques de llengua i cultura a llarg termini basades en una aliança entre govern autonòmic i militància individual que l’independentisme ha adoptat després del fracàs del Procés. Sobre el paper, es tracta d’una demanda irreprotxable: el català és una llengua minoritzada i les dinàmiques del capitalisme de plataformes a internet la fan perillar com a la resta de llengües d’una mida similar. En temps analògics n’hi havia prou amb fer que Vegeta digués “passerell”, però avui anem molt perduts i ens trobem fent coses tan estranyes com etiquetar una empresa privada amb el nostre compte personal.
El problema, evidentment, és qui ho fa i a quines hores. Mentre que el català gaudia del llustre revolucionari sota el franquisme i la memòria d’abans de la dictadura cremava, la llengua irradiava una aura que va facilitar els consensos a favor de la immersió i la solidaritat de tota mena d’artistes, inclosos els espanyols (del tot impensable avui). Però durant els noranta i els dos mil es va produir una inversió de valors funesta. El català va passar de llengua oprimida a llengua de govern, i la contraculturalitat es va descatalanitzar, amb tota la progressia adoptant el cosmopolitisme típic dels anys en què triomfaven teories absurdes com ara el final de la història de Francis Fukuyama. El pitjor és que el catalanisme va assumir aquest marc mental acomplexat, cada cop més incapaç de defensar la memòria i la llengua fora del folklore i demanant perdó per qualsevol cosa que sonés a identitària, abraçant conceptes abstrusos com ara “independentista no nacionalista”.
Ara resulta que tot era mentida, i durant aquests anys les escoles que han hagut d’entomar onades de migració sense precedents no complien els números que demanava la immersió, i ens despertem avui amb enquestes que certifiquen un declivi estrepitós en l’ús del català, especialment entre els joves. Com sempre han sabut els sociolingüistes, el bilingüisme mata les llengües petites, i amb internet i la globalització les mata encara més. El somni d’adscripcions nacionals i lingüístiques perfectament híbrides que s’equilibren soles era una trampa a favor del peix gran, i, oh sorpresa, per preservar una llengua i una història cal intervencionisme polític.
El problema és que el catalanisme no va dir les coses pel seu nom. Durant tres dècades de consens, un discurs cofoi completament desvinculat de l’anàlisi empírica va dur els governants a vendre que Catalunya s’havia convertit en Andorra. I per aquesta escletxa entre paraules i realitat hi va entrar Ciutadans, el projecte del qual ha destapat el gran malson dels catalans, que és la fi del mantra “un sol poble” i la consegüent ulsterització. El catalanisme s’havia basat en una estratègia de nation building distret i soterrat, però amb el Procés, el que havia estat una guerra freda es va convertir en una de calenta.
Perduda la guerra (i el Procés ha estat sempre una lluita en defensa pròpia, una fugida endavant contra l’ofec d’Espanya que la sentència de l’Estatut només va fer especialment explícit), el projecte del postindependentisme consisteix a tornar a dissimular el conflicte i continuar amb el nation building camuflat i ple d’eufemismes de sempre. La bona notícia és que les noves generacions independentistes ja no compren el fals cosmopolitisme i han entès que les nacions i llengües oprimides no demanen permís ni perdó. La Catalunya post-Procés està intentant desenvolupar un realisme sociolingüístic molt superior al del catalanisme que s’hauria de traduir en una exigència del factor lingüístic en tots els àmbits de la vida. El costat fosc, que també veiem amb cada nova iniciativa oficial, és que els encarregats de dirigir els minsos recursos de l’autonomia són els mateixos polítics que van gestionar els anys de negligència lingüística i, durant el Procés, han demostrat que poden agafar qualsevol causa justa i groguitzar-la fins que res vulgui dir res. Tan important és deixar de consumir productes i serveis que no respectin el català com deixar de votar els que l'han descuidat fins que se sentin forçats a canviar els lideratges i les estratègies. N’hi ha prou amb seguir el vodevil dels pressupostos per veure que el futur lingüístic del país depèn molt més de l’exigència individual dels catalans que del pressupost de la Generalitat.
