Llegir que “l’extensió que ocupen les finques agrícoles a les Illes no atura de baixar” no ens ve de nou. Basta mirar com està foravila, especialment a Mallorca i a les Pitiüses –Menorca és una altra història– per constatar la pèrdua del conreu, les malalties i la desaparició dels ametlerars o dels figuerals, la invasió d’herbes, matolls i l’augment de superfície forestal, tan atractiva per al foc i tan poc productiva. Basta conèixer el nombre de pagesos que queden ara mateix a les Balears. En el camp no hi hem cregut, no hi creim, no hi hem invertit i l’estam perdent. No ha estat ni està entre les nostres prioritats. Vull creure que la desfeta té marxa enrere.
Està demostrat que tenim capacitat d’inversió en allò que ens importa o que prioritza la majoria de la població (o potser una minoria que té molt més poder que la resta): es va fer un aeroport a Mallorca perquè cada any pUguem superar el nostre propi rècord de trànsit i encara se’n vol fer una ampliació més; hem invertit en autopistes, desdoblaments de carreteres, rotondes, ponts i grans panells informatius; hem fet més grans els ports perquè puguin donar servei a la gran demanda; hem fet hospitals per atendre el creixement; hem invertit en aparcaments… La llista és interminable. Quina proporció de tota la inversió feta els darrers 20 o 30 anys ha anat destinada a donar salut al camp? Són suficients i són idònies les línies d’ajut a la pagesia? Fins a quin punt es posa en valor la feina dels pagesos i el servei social que fan?
És cert que hi ha alguns motius per a l’esperança: es fa més vi i més oli, i això vol dir que creixen les quarterades de vinya i d’oliverar; hi ha qui dedica esforços a donar rendiment als garrovers, altres, a les figueres; els comerços de productes locals han augmentat, també els dedicats al consum ecològic, i avui hi ha un sincer resorgiment de la gastronomia més saludable i de l’arquitectura més sostenible. Són brots verds dins la sequera.
I entre tot, tenim Menorca, que és un goig de veure com any rere any millora el seu camp, net, llaurat i cuidat també pel mateix ramat i, per això mateix, es veuen més els nyaps fruit del desenvolupament turístic, que també els té. Mallorquins i eivissencs hauríem de tenir en Menorca un model per al nostre camp. Però això passa, sobretot, per posar-lo entre els primers llocs de les nostres prioritats.
Aquests dies, en què les terres de l’Ebre han patit un dels pitjors incendis de la seva història, s’ha constatat la importància dels conreus com a tallafocs. S’han aixecat totes les veus d’alarma, i tampoc és aquest el camí, cridar quan ja hi ha foc. Potser el millor camí és que el camp entri en la normalitat de les nostres vides, allò que volem protegir, allò que volem cuidar, allò que triam per alimentar-nos i allò que valoram. Potser, si un dia entenem la prioritat que és el territori natural, el nostre medi, la nostra supervivència.
