03/04/2021

Per què no es posen d’acord?

3 min

Després de tants anys de crides a la unitat, pot resultar sorprenent la dificultat de Junts per Catalunya per posar-se d’acord amb ERC i la CUP en la investidura. De fet, enmig del soroll mediàtic i partidista, costa de saber ben bé què separa els socis de govern. Perquè el que transcendeix de les negociacions no ajuda gaire a aclarir-ho. I, en aquest context, és comprensible que el gruix de l’electorat estiga perplex.

Hi ha, crec, quatre nivells de desacord. En primer lloc, hi ha els greuges acumulats i les desconfiances entre els protagonistes. Els han narrat molt detalladament els periodistes, i també els mateixos protagonistes, i no són cap secret. Només cal llegir el llibre que acaba de publicar el president Torra. Això, sens dubte, dificulta l’acord. Però per si sol no explica el desacord, perquè els polítics generalment són extremadament pragmàtics i racionals.

El segon vector del desacord té a veure amb la lluita pel poder. Però, de moment, no sembla que es tracti del repartiment de conselleries i càrrecs, sinó més aviat del poder estratègic del moviment independentista. Mentre que ERC malda per preservar la seva autonomia estratègica, Junts vol ubicar el centre de definició i control de l’estratègia política de tot el moviment independentista en un òrgan, el Consell per la República, en què ara com ara té una hegemonia molt clara. La insistència en sotmetre també l’estratègia a Madrid a l’òrgan unitari implicaria, de facto, que els partits renunciessin a una part important de la seva autonomia estratègica.

Aquests dos són els nivells de desacord més crus, els que han estat més presents en el relat mediàtic de les negociacions. Però això no és tot. Encara hi ha dos fonts més de desacord. Una són les discrepàncies en l’eix esquerra-dreta. Malgrat que hi hagi qui s’entesti a negar-ho, els tres partits independentistes expressen una diversitat ideològica que és consubstancial al sobiranisme català. Perquè, tot i que té el centre de gravetat clarament escorat cap a l’esquerra, l’independentisme és un moviment transversal ideològicament. L’acord entre ERC i la CUP representa un gir a l’esquerra clar en les polítiques públiques, i de fet és possiblement el símptoma més evident d’un moviment de fons. Els representants de Junts aquesta setmana ja han verbalitzat la seva incomoditat amb alguns dels elements del que anomenen el “model de país” de l’acord ERC-CUP.

El darrer nivell de desacord té a veure, esclar, amb l’estratègia independentista. Tot i que sovint es confon amb la lluita pel poder estratègic, és evident que hi ha discrepàncies de fons sobre què ha de fer l’independentisme els propers anys. La taula de diàleg i el Consell per la República en són només símptomes. Les discrepàncies van més enllà i, de fet, tenen a veure amb interpretacions divergents sobre què va passar el 2017 i per què Catalunya no va aconseguir llavors la independència.

A grans trets, a l’independentisme hi conviuen dues grans teories. D’una banda, el que podríem anomenar les teories endògenes, que ubiquen el problema a dins del mateix moviment independentista. Segons aquestes lectures, Catalunya no va aconseguir la independència el 2017 perquè l’independentisme no va estar prou unit, o no va ser prou astut, hàbil, valent o determinat. I, per tant, ara el que cal, segons aquestes lectures, és reforçar la unitat estratègica, la valentia o determinació del moviment, i la preparació dels lideratges i les estructures per afrontar amb èxit un nou embat. Tot i que hi ha diferents accents en aquestes teories endògenes, diria que el document Preparem-nos, del Consell per la República, les representa força bé.

Però és evident que no tot l’independentisme comparteix aquesta visió. Enfront d’aquestes teories, hi ha el que podem anomenar la perspectiva exògena, que considera que el problema fonamental no cal anar-lo a buscar a dins l’independentisme sinó a fora, en la famosa correlació de forces. També aquí hi ha diversitat, perquè hi ha qui posa l’accent en la correlació de forces a la societat catalana, qui es fixa més en el desequilibri de poder entre les institucions catalanes i l’Estat, i qui posa èmfasi en el context internacional i geopolític. En tot cas, els sectors que creuen que el 2017 l’independentisme no va reeixir per una correlació de forces adversa plantegen, necessàriament, un altre tipus de receptes. No es tracta només d’organitzar-se millor i ser més determinats, sinó sobretot de transformar la correlació de forces. No és cap secret que la visió endògena és predominant a Junts i la visió exògena a ERC, i possiblement a la CUP, tot i que en aquest sentit potser està més dividida. Com que tenen receptes diferents, resulta molt complicat que es posin d’acord.