Pèl·lets, quins pèl·lets?
Com diu bé Ana Pontón, és un error llegir els resultats de les eleccions gallegues extrapolant-los a la política estatal, per bé que això sigui el que fa tothom.
La dreta nacionalista espanyola sofreix en silenci el fet d'haver de suportar el vacil·lant Feijóo al capdavant del PP almenys una temporadeta més (per bé que la crisi de lideratge dins el PP es manté viva i crua). Proclamen a canvi que aquesta és una gran derrota del sanchismo i de la llei d'amnistia, fent el seu habitual remenat d'elements inconnexos que posen a bullir per veure què en surt. Com que el que ha sortit ha estat una majoria absoluta (que veien perillar), la conclusió del PP és que la seva actual línia de discurs ja els va bé. També això és erroni.
El PP no ha revalidat una cinquena majoria absoluta consecutiva (que és una barbaritat) perquè abomini de Puigdemont o perquè compari Ana Pontón amb Otegi, sinó pel seu fort arrelament en una societat que encara arrossega l'empremta del caciquisme, i també perquè fa molts d'anys que ha aconseguit ocupar l'espai d'un galleguisme de centredreta bien entendido. Ho explicava amb claredat l'escriptor gallec Manuel Rivas a l'entrevista que li feia fa uns dies Carla Turró en aquest diari, i són arguments que tal vegada sonen estranys des de l'òptica catalana, però que des de Balears s'entenen bé, perquè el PP va jugar un paper semblant en aquestes illes durant els mandats de presidents com Cañellas o Matas. Després, primer amb Bauzá i ara amb Prohens, el PP illenc s'ha alineat amb els postulats extremistes que li arriben de Madrid, cosa que els ha acabat duent a dependre de Vox. Al PP de Galícia, com s'ha vist, això no li passa, perquè continua fent de recipient de tota la dreta.
La qüestió realment important, en un context així, és l'èxit del BNG d'Ana Pontón, fruit d'una campanya molt ben feta (la del PP ha estat calamitosa), però sobretot de molts d'anys de feina i perseverança, que permeten pensar seriosament en resultats encara millors en el futur. Pontón presenta el BNG com un partit “nacionalista” per diferenciar-lo de l'independentisme, encara que la paraula sigui errònia perquè el nacionalisme, òbviament, està en una altra banda. En tot cas es tracta d'una opció sobiranista i d'esquerres (ecologista, feminista, culturalment autocentrada) que es mostra no tan sols viable sinó potent, en condicions de plantejar una alternativa de govern. El seu triomf, paral·lel al fracàs de Sumar, indica un fet que sí que és extrapolable al País Valencià i a Balears, a saber: té sentit que Compromís o Més vagin amb Sumar a les eleccions espanyoles, però no en té que Sumar es presenti per separat a les eleccions balears i valencianes, perquè no hi té arrelament i només fa que dispersar vot.
Un darrer apunt per dir que la crisi ecològica dels pèl·lets, ben greu i ben recent, ha passat de llis no tan sols per al PP d'Alfonso Rueda, sinó per a tothom. Vol dir que seguim sense donar importància als temes mediambientals, i que és previsible que no ho fem fins que no sigui massa tard.
