Pau, treva i recuperació
Quan els fets canvien, han de variar les estratègies. Per dolorosos que hagin sigut aquests fets, sigui quina sigui la rancúnia que hagin dipositat en els esperits o com es reflecteixin ara en les raons dels implicats. S’ha constatat que sense suport internacional en el moment clau l’unilateralisme secessionista toca sostre. Tot i així, el Procés ha aconseguit un dels seus objectius, gens menyspreable: ha donat a conèixer internacionalment el conflicte català i ha posat en evidència l’estat espanyol als ulls del món -com entén la democràcia amb la seva manera de procedir.
En la fase actual, un nou govern, el socialista, ha concedit els indults i el govern català accepta asseure’s a la taula de diàleg i abandona el trencament unilateral amb l’Estat. S’ha d’obrir, per tant, una negociació entre dues parts que, a curt termini i en aparença, hi tenen més a perdre que no pas a guanyar. Però amb l’acord es pot configurar a mitjà termini una millora per a tots. Michael Ignatieff, a Foc i cendres, diu, de la seva experiència com a mandatari canadenc en el conflicte amb el Quebec: “Donat que no compartim la mateixa nació, no podem estimar al mateix Estat, però les nacions que cadascú estima sí que podem compartir un mateix Estat”.
Com a punt de partida, cal reconèixer que el nacionalisme espanyol ha vençut la insubmissió catalana, però assumint un cost reputacional important, a la vegada que ha ajudat a enfortir, i possiblement consolidar, els que pensaven altrament. Amb les excarceracions, pensen ara que ja han fet la seva part. Els secessionistes, per la seva banda, pensin el que pensin, han de governar pel bé del país amb una economia malmesa pel Procés. Alguns parlen encara en termes de condicions irrenunciables, que són les mateixes que ens van portar a l’atzucac actual.
En realitat, els dos posicionaments inicials s’hauran de flexibilitzar, ja que quan s’obre una taula de diàleg cal presentar ofertes, negociar i acordar. Sabem tots que avui no es pot per sempre més governar Espanya sense i contra Catalunya, i que, per tant, la reconducció de la situació actual és imprescindible. També sabem que l’autodeterminació i l’amnistia no són propostes sine qua non realistes de negociació, més enllà de recordar que sí que són per a una part un desideràtum superior, que probablement s’haurà d’aparcar malgrat mantenir-se en la mentalitat de molts.
En aquest context, només hi ha una via que pot permetre fer camí: la del pacte fiscal, oferint a la ciutadania catalana, que ho hauria de votar, un concert com el dels bascos i navarresos i un blindatge mínim per a la llengua i la cultura.
Espanya conviu ja amb un acord d’aquesta naturalesa que ha mostrat ser útil per als bascos i per a la resta d’Espanya, que viu en pau. No hi ha res polític que justifiqui que el que és bo per a uns no ho hagi de ser per a d’altres. Acord per a un concert, fins i tot més solidari que l’actual dels territoris forals, tal com havien proposat diferents estaments ciutadans, empresarials i polítics en el seu moment. L’Estat no té excusa, ja que aquesta és una proposta generalitzable tot i que no gratuïta: des de les condicions estrictes de l’autogovern -en això els acords bascos són exemplars- res no impedeix que des de la LlOFCA s’obri la via d’acollida de la responsabilitat fiscal per a la comunitat que la vulgui. L’Estat empararia la cobertura de les necessitats, tal com ell mateix les interpreta per a qui continuï amb aquesta garantia (la del règim comú actual); i la de la capacitat fiscal, la de l’autogovern més arriscat, s’oferiria ex novo. No és res irreversible, amb condicions clares d’anivellament en un cas i amb solidaritat pactada en l’altre. La Constitució ho empara: comunitats del 143 i del 151, nacionalitats i regions.
Ja em diran quins impediments pot argumentar l’Estat per no donar a uns el que donen a altres, i el radicalisme nacional propi fa possible rectificar a uns i altres. Més enllà dels convenciments intrínsecs, l’aposta es fa també per manca d’alternatives. El govern espanyol és diferent del que en el seu dia va rebutjar un pacte fiscal similar, i el govern català ha après que la unilateralitat fora del pacte no té futur. Les dues posicions compten amb antagonismes, sobretot des de fora de les responsabilitats de govern. Es reclama un concert per a una millora del finançament i, per tant, a casa nostra es pot veure com una forma d’autonomisme. I sobre aquesta base la deriva argumental pot ser molt poc autocontinguda. Per al nacionalisme espanyol més exclusiu i excloent pactar és perdre i dona rèdits electorals a Espanya als qui s’hi oposen. A banda i banda, hi ha, doncs, grups i partits que poden dinamitar els possibles i necessaris pactes. I, més encara, poden intentar criminalitzar socialment els gestors dels acords, que se sacrificarien -esperem-ho- mostrant la seva altura com a estadistes al servei del bé comú. Taula de diàleg, Comissió Bilateral, negociació de traspassos. Comença una oportunitat a la qual no es pot girar l’esquena.
Guillem López Casasnovas és catedràtic de la UPF
