Patriotes i països petits

És possible que la grossària dels països determini el patriotisme dels seus habitants? Hi ha preguntes que et venen al cap i que, a continuació, s’autoimmolen en el dubte i fins en la negació –afortunadament. És el cas de la pregunta que encapçala aquesta espècie d’escrit, que va néixer una nit d’aquest estiu en què un noi nord-americà i una dona mallorquina divagaven sobre aquestes trèmules qüestions. Ell, però, si bé era notablement autocrític, rebutjava qualsevol crítica que els altres comensals poguéssim esbossar sobre el seu país; mentre que ella, no tan autocrítica, obria les portes de pinte en ample a les crítiques del seu interlocutor. Així, el petit país estava sotmès a tots els vents crítics, i ara algú ens hauria de dir si aquesta immensa capacitat de rebre de tots els costats estimula o deixa exhausta la població.

L’ordre natural de les coses potser flueix per altres viaranys: un país tan petit com el nostre –quatre illes, un país, cap frontera– s’hauria de mostrar més combatiu en la definició i la defensa dels seus valors culturals i identitaris: altrament, qui aixecaria un dit per nosaltres. El noi nord-americà, per la seva banda, era implacable en l’exaltació dels valors del seu país, que no necessita per a res aquesta exaltació perquè viu en una plena seguretat només qüestionada per accions esporàdiques del terrorisme internacional i per les ocasionals agressions armades dels seus mateixos ciutadans.

En realitat, el patriotisme és un sentiment construït per components varis. N’hi ha de transparent autocomplaença, de reivindicació històrica, d’odi inflamable, de complexos d’inexhaurible terbolesa... Trobareu patriotes de la més baixa estofa moral i d’altres de solidaritat incombustible –gent que fa extensius al món sencer els seus bons desitjos per al propi país.

Pertot hi ha de tot, diuen. Nosaltres som víctimes de patriotismes inflats i nocius. En patim de fets d’odi i de menyspreu. La qüestió és saber fins a quin punt hem deixat créixer arreu aquests patriotismes tòxics, invasius, altius i vanitosos. Destriar-ho no seria temps perdut, perquè també hi ha un patriotisme malaltís, que consisteix bàsicament a culpar el veïnat de la pròpia feblesa i la pròpia covardia. Cal fer atenció al patriotisme del teu país, però també al del teu veïnat.

Guillem Frontera és escriptor