PeriodistaL’estat d’alarma ens ha tengut en situació de confinament dos mesos. Hem entrat en la fase de desescalada i els carrers a poc a poc tornen a una aparent normalitat. Només aparent. Hi ha por. I una timidesa inusual. Ens governa un temor nouvingut a sortir, a comunicar-nos com ho fèiem i a tornar a entrar en una activitat economicoconsumidora normalitzada. No és sols por. L’estat d’alarma ha paralitzat el motor econòmic. Les grans i mitjanes empreses han aplicat ERTO, si no han engegat definitivament els seus treballadors. Els petits autònoms han vist reduïda a la mínima expressió la seva activitat. Els hotels estan tancats. Molts no obriran, ja. D’altres ho provaran. Els petits negocis de vorera de mar, com ara souvenirs i bars i restaurants, viuran la pitjor temporada dels darrers cinquanta anys. Els més malparats seran, sens dubte, els qui ja feien feina en economia submergida i ara s’han vist amb una mà davant i l’altra darrere. El sacrifici de la població ha estat immens, ho és encara, i ho continuarà sent un bon grapat de mesos, en el millor dels casos. La paralització ha conquerit, talment un gran imperi de la misèria, tots els sectors econòmics i socials. Tots? No. Un llogaret ubicat al nord de la comoditat roman intocable i lluita aferrissadament per mantenir l’estatus i els privilegis. Si la crisi són els romans, els gals som els treballadors del sector públic.
Un servidor se n’entén poc, de macroeconomia. Però no cal ser cap Einstein per veure que la despesa pública necessària per ajudar el gruix de la població a superar aquesta situació haurà de ser de dimensions bíbliques, apoteòsiques i gegantines. Tenint en compte l’aturada de l’activitat econòmica, els ingressos per imposts i taxes davallaran, com ja ho deuen haver fet, fins a traspassar límits inconeguts. Cert és que hi haurà, diuen ja, una injecció europea important i a fons perdut, si no ho he entès malament. Insuficient, en qualsevol cas.
Mentrestant, el sector públic ha continuat pagant els seus treballadors no essencials com si res no hagués passat. També, de passada, els càrrecs electes continuen amb els seus sous intactes. No és còmode, ni agradable, ni segurament políticament correcte dir-ho. Però si un estat d’alarma pot alterar com ha alterat l’activitat laboral, i per tant econòmica, privada, també, i en primer lloc, hauria d’haver alterat l’activitat laboral i, per tant econòmica, de tots aquells treballadors públics que no duien a terme una activitat essencial fins ara. És gros, que l’administració pugui dir el que han de fer als empresaris i treballadors del sector privat i en canvi, als seus, no els pugui ni alçar el dit.
No era senzill demanar també un sacrifici al cos funcionarial no essencial? Reduccions de jornades laborals, reduccions de sous, vacances en temps de confinament, interins i personal laboral amb reducció o suspensió de sou i feina...
Tot i la dedicació que molts de docents, la gran majoria, han tengut en aquest temps de confinament als seus alumnes i a les seves famílies, és també una obvietat que deixaven de complir una funció social bàsica. Cert és: els docents som educadors. Però també, a l’espai dels nostres centres, contribuïm a la socialització d’infants i joves, i a més, permetem que els seus progenitors puguin anar a fer feina mentre els seus fills es formen i creixen amb nosaltres durant els dematins. Amb el curs mig invalidat, amb les notes posades, sense poder avançar temari. Calia, aquesta despesa d’energia i doblers? Era impossible, en aquest cas, proposar una reducció de jornada o qualque altra casta de solució per poder contribuir al salvament general?
Treballadors públics del sector de la cultura, del turisme, de l’urbanisme, i de l’administració en general, que, recordem-ho, ha tengut suspesos tots els tràmits iniciats a causa de l’estat d’alarma, han fet teletreball o han estat recol·locats, quan ha anat bé. Era impossible, també, proposar-los, o imposar-los, qualque tipus de mesura reductora de sou o de feina?
S’apliquen mesures de contenció. Els subsidis per atur, les ajudes familiars, la renda social garantida del Govern balear, la renda mínima del Consell de Mallorca, els ajuts puntuals dels ajuntaments, els bancs d’aliments, i ara la flamant renda mínima vital del govern espanyol. Una despesa ingent. Són doblers que hauran de sortir de qualque banda en un moment de crisi al galop. És hora, per això, que les classes privilegiades, entre les quals, sense dubte, hi ha el cos funcionarial i tot el sector públic, facin també la seva aportació perquè la massa social al complet pugui recórrer aquesta travessia del desert per on hem començat a transitar. No es tracta de suprimir llocs de feina, ni de desmuntar pilars bàsics de la societat del benestar, com ho és, sens dubte, l’educació pública i de qualitat. Però sí que caldria fer un replantejament del que aporta cadascú en aquesta crisi.
L’abnegació amb què autònoms, empresaris i treballadors del sector privat han assumit aquest sacrifici ha estat admirable. Heu sentit escainar ningú? Com a molt, una lamentació sincera de la situació. Però retrets, pocs, o cap. Ai las, però, si tocam el galliner públic. I què en dirien, els sindicats? Hi hauria escainada general?
