Pastitx amb aeròlits per a Maria Antònia Oliver

A cent i uns quants quilòmetres per hora, baixant per una de les autopistes (artèries asfaltades, imagineu-vos! coagulades) de l'illa, vam adonar-nos que al cel s'hi encenia ooohhh un bòlid un punt un llum un feix fiiixxx, que s'engreixava acarabassava arrodonia inflamava flaaaixx i en un arc, de la dreta cap a l'esquerra, impactava queia xocava contra la capa malmesa de la nostra pobra atmosfera fueeeh fraaà fruuú s'esmicolava es desprenia i repartia i, malgrat silenci amb què ho va fer (pel renou amb què ho fem tot nosaltres), hi va ser –l'impacte.

Aquell meteorit, era una veu vociferant un 'mos veim!' al terra la Terra? Aquell meteorit, era la vida l'escriptura encesa crepitant intrèpida, enlairant-se còsmicament i universal, de Maria Antònia Oliver? Era la seva veu que es propulsava 'allà dellà de l'espai'? Ho era, creieu-me. Allò era i no era. Car el meteorit no era un meteor: no era pas un cos celeste de la natura multiversal, no era pas l''estrelleta', ni una colossal ensaïmada catapultant-se ni una nau amb esperança al·lienígena que aterra. Era un satèl·lit de la constel·lació desestelada de l'Starlink, el satèl·lit número 1668: dos-cents seixanta quilos de ferralla suposadament disparada amunt perquè aquí baix, a la Terra, ens puguem comunicar més fàcilment i ràpid. Uep, com anam? Era deixalla digital, femta que, rebutjada per una tempesta geomagnètica (espolsada pel gran Sol, que s'esplugava), rebota contra nosaltres. El Sol, com l'escriptora que suava tinta, es desempallegava dels mals i les angoixes i les brutors humanes.

En aquell territori on la literatura s'està entre la pols perfumada, a la llibreria de vell, jo hi havia trobat feia una dècada les Coordenades espai-temps per guardar-hi les ensaïmades de Maria Antònia Oliver. Un llibret quadrat, amb dibuixos de Pep-Maür Serra (cal llegir bé els gargots, també, per reconstruir la cartografia sencera), publicat amb Pòrtic l'any 1975. El títol del llibre, Oliver l'havia pronunciat en un somni i el seu company de llit l'havia sentit. Al somni, les ensaïmades eren meteorits; els meteors, eixams d'existències. Avui s'hi afegeix ella: autora-estel, que traça amb llum intuïcions d'allò que sent, d'allò que veu i de les conseqüències, el futur. La llum es divideix en collarets de lletres que componen la llengua i la multipliquen. El collaret és un himnari que, ben al contrari que el rosari i el missal, protegeix les nines de la dictadura del 'bonjesuset' i de les monges, i del patriarcat de planxa i costura, i dels homes i de les mans, de les mans dels homes que ens anomenen santa-santa-santeta a les fosques, dels dimonis dubdubdub amagats sota el coixí. Una partitura d'onomatopeies, cantarelles, cançons i post-rondalles. Un himnari que denuncia la tirania de la sirena uuuuuuuuiiiiiiiiuuuuuuuu que convoca les perleres, les treballadores manacorines, cada dia ben prest al dematí, i que tliiiin-tliiiin fa sonar el timbre de les cinc i cap a jugar i berenar, les nines, pa amb xocolata i a riure i grimpar pels carrers com escarabatins zumzumzum i abelles.

El cos encès al cel no era un astre de llum i misteri com els d'abans. Les ensaïmades no són la festa assenyalada fragant i greixosa i lluenta d'abans. Les ensaïmades encapsades seques-com-un-roc dures-com-una-pedra, entaforades als compartiments d'equipatge d'un avió Aeroport de Son Sant Joan (o com es dirà!) amb destinació a qualsevol indret o racó del planeta, poden caure amb qualsevol turbulència patapam! i aixafar esclafar soterrar matar els passatgers residents que (també!) hi ha dins, ofegar els mallorquins, enterrar-nos en el nostre propi destret. El secret: l'escriptora desxifra els mapes i un plànol que li permet de construir el coet, la nau espiralada, i d'abandonar aquest món i viatjar fins al punt on hi ha (encara!) l'ensaïmada original, caragolina carnosa i dolça ataronjada, espipellada a poc a poc per una nina que s'escolta un conte de gegants nyam-nyam-nyam.

Encantem-nos embadalim-nos: que ens encisi el secret com a l'escriptora! Maria Antònia Oliver, en la seva vida a la Terra, ha rellegit reconfegit redibuixat reescrit el mapa de mil maneres i ha aconseguit que la comunicació humana fos una mica millor, hi ha afegit informació, alertes avisos visions; i ves, que no es perdi aquesta carta: servem-la bé, guardem-la i sobretot, compartim-la. Que la llegeixi l'escolti la vegi la somiï i l'escampi tothom i totdon i totésser que no vulgui més abusos per a si mateix ni per als altres. Que sí que hem de gosar transformacions, mutar, motar (no pot quedar tot com està), tot no pot ser silenci sempre... D'acord, però compte. “No me vull tornar cucs i cendra”, l'escriptora confessà. Seràs la flama d'un meteorit, li dic. Les teves escriptures alimentaran peixets de plata siderals –“sí, dona, no te moriràs mai”.

Laia Malo és poeta, traductora i músic