Pasteres d’Algèria

Les persones arribades a les costes de les Illes Balears en pastera tot just representaren el 0,01 per cent del total de les visites rebudes, segons dades de l’any passat. Les dues magnituds, turistes i immigrants, efectivament, com tothom sap, no comptabilitzen en la mateixa línia estadística. No obstant això, en tots dos casos estaríem parlant sempre de persones; això sí, unes de més necessitades d’auxili que les altres. Els viatges ‘classe pastera’ surten, quasi en exclusiva, d'Algèria. País veí, a l’altra banda de la mar, que en realitat és aquí al costat, al flanc sud; és el nostre mirall geogràfic i cultural de migjorn. M’adon que si posés una darrere l'altra totes les meves sortides en caiac durant aquest darrer any, hauria anat, i tornat, quatre vagades de Cabrera a les platges de la costa del país magrebí.

“D'una barqueta de moros / que as Pou des Lleó saltà”, dels inoblidables UC eivissencs. En algun racó de l'imaginari col·lectiu hi ha la idea que temps enrere hi va haver menys distància cultural i social entre les dues voreres del Mare Nostrum. Àdhuc, existeix la figura d’Anselm Turmeda, que amb el seu sincretisme simbolitza la proximitat entre ambdós mons en època medieval. Però, en algun moment del camí, una osca va alterar la relació i el relat particular de veïnatge va ser substituït per un de més global i aliè a la familiaritat. Una falca a la història, que provoca una sensació de baula perduda.

Sí, un cràter fosc. Ara mateix, la relació intensa que hi ha entre gent de Mallorca i el poble sahrauí, refugiat als campaments de la regió de Tinduf, al sud-oest algerià, sembla un ‘bypass’ en el temps, a esquena de lligams gairebé ancestrals, no pas una seqüència lògica de l’esdevenir. En realitat, s’hauria imposat una narrativa pròpia d’una memòria protètica que reemplaçaria l’experiència personal de cada individu i de cada grup. D’això en parla la professora Alison Landsberg. Però hi ha coses que tarden molt a desaparèixer, com és aquell follet inconfusible de les tonades de treball dels avis que bressolen una teranyina gairebé imperceptible que encara captiva a una i altra ribera de mar. La suor uneix.

L'historiador Antoni Marimon té publicat un article d’investigació titulat: El sur también existe. Las relaciones migratorias entre las islas Baleares y la Argelia francesa (1830-1962), en el qual estudia el flux migratori d’illencs, majoritàriament de l’illa de Menorca, en destinació a Algèria, durant aquest llarg període de temps. De fet, el professor explica que les estadístiques franceses distingien entre els espanyols i els “mahonesos”. Les relacions migratòries entre les Illes Balears i Algèria seran importants i contínues fins a la independència del país magrebí. Després, pieds-noirs, en desbandada, invertiran en promocions immobiliàries a Menorca.

A ‘La pesta’, el narrador Dr. Bernard Rieux sentencia: “Quelcom que s'aprèn al mig de les plagues: que hi ha als homes més coses dignes d'admiració que de menyspreu”. Albert Camus Sintes, descendent d’emigrants menorquins, premi Nobel i personatge clau de la literatura i del pensament europeu de la primera part del segle XX. Sense ell no tindríem una de les frases més universals, amb un sentit més humanista i precís, mai dita o escrita. Continua totalment vigent, no només per la pandèmia passada, sinó, especialment, per la tragèdia humana –la plaga, la pesta– de milions, i milions, de persones que, arreu del món, cada dia, es veuen expulsades de la llar i del país propi. Obligades a fugir de la misèria i de la violència, a mans de màfies sense escrúpols, moltes són llançades a lloms de pastera a la mar. Per ventura, amb més dignitat que la que Europa demostra davant el problema.

Durant una visita a Palma, no fa moltes setmanes, el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, va parlar d’un lleuger increment d’immigrants procedents d’Algèria per aquesta via. És el titular ministerial que guarda la frontera: a la tanca de Melilla, com un vertader dòberman. La custodia amb una intensitat similar a la que va provocar la caiguda, en seu parlamentària, del projecte de reforma de la ‘llei mordassa’, que encara permet les devolucions en calent, l’ús de bales de goma i una absoluta discrecionalitat policial. Aventures bèl·liques, no relats d’amor i drets humans, que és potser el que caldria.

Si parlam d’éssers humans, i de dignitat, la mecànica de les fronteres no és més que un impediment o barrera. En el món actual el que cal no és la distància o separació, sinó la proximitat. És més, l’aïllament, a la llarga, el que cerca és la desaparició de l’altre i la seva circumstància i especificitat. I per assolir això, és absolutament necessari que s’imposi el relat de la no conveniència del 0,01 per cent, difuminant-ho com a excedent marginal, en contraposició a la cultura del diàleg i al joc de confrontar idees i cultures. Nogensmenys, algun ritual ocult pel camí fa pensar que hi ha mites i mètriques comunes que encara avui són possibles.

Seria interessant saber quantes pantalles del videojoc hauran de passar per adonar-se que el no like a les pasteres del 0,01 per cent i el like al comerciant senyor Heapy (touroperador Jet2Holiday), que considerava que “la gent està contenta de venir a Mallorca, malgrat que hi hagi molta gent”, són dues cares d’una mateixa programació global. I per adonar-se que per a mesurar el grau de civilització d’una societat són més importants les condicions de vida dels barquers d'Alger que no pas les dels centreeuropeus estirats en una gandula en una platja qualsevol.

Segons Kant, l'hospitalitat és una “aportació necessària que ve del codi no escrit per completar tant el dret estatal com el dret internacional convertint-los en dret humà públic”.