La passió reaccionària

"Els fets de la humanitat no es repeteixen, però l'home sempre és el mateix”, diria el més important intel·lectual del conservadorisme espanyol del segle XX, el filòleg i historiador Ramón Menéndez Pidal. La sentència, un segle després, segurament ens serveix per entendre l’onada de passió reaccionària que s’estén per la vella Europa, també a casa nostra. Aquesta pulsió, que neix del desig de recuperar un passat mític, l’hem vist a Amèrica –amb l’heterodox fenomen del trumpisme i amb l’eterna disputa entre revolució i involució cabdillista a Llatinoamèrica, que ve del segle XIX– i sobretot en una Europa que segueix mirant a l’est per espolsar-se les puces dels propis pecats del segle passat. 

Però com bé deia Menéndez Pidal, l’home és sempre el mateix. Abans d’expandir-se per països com Àustria, Hongria o Polònia i acabar culminant a Itàlia amb una primera ministra explícitament ultra, Giorgia Meloni, la passió reaccionària se sublima al segle XX a l’Alemanya nazi i reneix al segle XXI a França amb la saga Le Pen. Per aquesta raó, la repetició, l’organització detinguda aquest dimecres a Alemanya acusada de planejar un cop d’estat contra el Bundestag, Reichsbürgerbewegung (Moviment Ciutadans del Reich), fa referència explícita a aquell passat fundador del pitjor totalitarisme. Entre els membres hi havia antics militars i soldats, però també membres de l’aristocràcia –tots ells en posició decadent o de pèrdua de privilegis.

La recurrent estratègia del reaccionarisme ha estat i és traslladar la passió del poble a les institucions. Ho veiem en l’actualitat en les àgores del parlamentarisme espanyol, amb la violència verbal de la dreta extrema contra la ministra Irene Montero per part de membres del partit Vox, però convé no oblidar els escarnis provocadors de la diputada del PP i marquesa Cayetana Álvarez de Toledo contra altres figures polítiques de l’esquerra i del nacionalisme perifèric. 

Potser els fets no acaben de ser els mateixos que els de les àgores parlamentàries dels difícils anys 30 o de “los vodeviles irreducibles” de la primera dècada del segle passat que tan bé va glossar l’assagista Azorín a Parlamentarismo español, però no hi ha cap dubte que els vociferants d’avui dia no és que es reclamin hereus de l'home reaccionari falangista, sinó que són el mateix home. És un home que deshumanitza l’oponent i que crida a la mobilització de les masses a través de la provocació. El gran sociòleg del pensament conservador Amando de Miguel, que ha dedicat moltes pàgines a analitzar la dimensió específica de la hispanitat, especificava fa poc a la premsa les dues virtuts del caràcter nacional: l'afany de dominació i l'exhibició de benestar material. Acabava traçant una genealogia de l’esperit nacional demolidora, tot i afirmar-ho ben orgullós: “Els espanyols actuals hem heretat algunes traces de la vida dels nostres avantpassats medievals”.

El que resulta específic d’aquesta última onada reaccionària és el nou protagonisme de la dona cabdillista: Meloni a Itàlia, Marine Le Pen a França, Frauke Petry o Alice Weidel a Alemanya i líders ultradretanes en països referents de la socialdemocràcia com Dinamarca o Noruega (Pia Kjaersgaard, Siv Jensen). A l'arena espanyola no és casual l’auge de la representativitat femenina reaccionària: de Rocío Monasterio i Macarena Olona a Carla Toscano, passant pels girs fatxendes de Díaz Ayuso. La violència verbal, assignada històricament i per mèrits propis a la masculinitat excessiva, autoritària –sovint en la forma del tirà que sotmet no sols l'enemic sinó també el seu propi poble–, connecta aquesta renovada fúria d’aquestes figures femenines que ha permès ampliar les simpaties cap a una ideologia que exhorta les masses a l’odi.

A diferència de l’autoritarisme, el reaccionarisme no pretén fundar poder, sinó restituir-lo d’un passat gloriós. Tradicionalment estudiats com a comportaments masculins, el reaccionarisme i –en la seva forma governamental– el totalitarisme han sigut estudiats sobretot com a mentalitats o comportaments: de les idees als fets. Corey Robin en parla a La mente reaccionaria per descriure Trump, o Hannah Arendt per caracteritzar el totalitarisme en un dels tractats filosòfics fonamentals de la història contemporània (Els orígens del totalitarisme).

Però és evident que aquesta caracterització s'està fent curta. Què ha canviat de la tradicional masculinitat a la masculinització actual d'aquesta ideologia? Doncs que integra i cedeix l'altaveu mobilitzador a dones que, apropiant-se de les formes més masculines, són capaces d'arribar on el vell home reaccionari no arriba. On no arriba el cabdill Abascal, hi accedeixen els exabruptes de Monasterio, Olona o Toscano, objectes d’una inusual i irracional atracció.

Tampoc és casualitat que situïn dones com elles en la figura antagònica que combaten, portant al límit la paradoxa que descol·loca la ideologia liberal: la mutació de la mentalitat a la passió autoritària rellança aquestes dones cabdillistes com les millors amenaces contra la dona com a col·lectiu. I encara pitjor: eximeix de tota responsabilitat l'home reaccionari, que segueix mirant-s'ho amb la condescendència de posar i treure portaveus parlamentàries a dit. 

El combat de les idees es jugarà en el futur immediat en el terreny de les emocions, terreny on l’home autoritari fracassa estrepitosament. Tot i això, la clau per entendre aquesta nova connexió emocional del ser reaccionari potser és més complexa i té a veure també amb allò que un filòsof francès del segle XVI, Étienne de La Boétie, va escriure en descàrrec dels dictadors: la servitud comença per la voluntat pròpia. Potser per aquesta raó, l’esmentat De Miguel afirma que la passió autoritària espanyola és tan activa (en la forma del comandament) com passiva (en la forma de la submissió). Sospito que encoratjar aquesta passió passiva, basada en el desig per part del poble de ser manat, sotmès i violentat, és la raó per la qual la dreta extrema posa el focus en les dones com aquell subjecte pendent de sumar-se a la ideologia reaccionària a través de la passió.