De la crònica d’Andreu Avel·lí Artís (Barcelona, 1908 - Sitges, 2006) a la secció “Tres columnes sentimentals” del setmanari Mirador (15-X-1931). Aquest periodista –que a partir dels anys 1940 signaria amb el pseudònim Sempronio– evoca aquí les fires de joguines. Les Nacions Unides celebra cada 20 de novembre la Declaració dels Drets de la Infància, entre els quals hi ha el dret a jugar.
La ciutat té punts morts. Són llocs en els quals l’arquitectura afluixa; cruïlles encara no urbanitzades, solars per construir, on creixen uns quants pams d’herba i que serveixen de camp d’esports a la mainada del barri. En aquestes gotes de suburbi, perdudes dins el torrent urbà, de tant en tant floreixen uns “cavallets”, unes gronxadores i un saló de tir. Per uns quants dies, la música del manubri es baralla amb la campana del tramvia i amb les botzines dels automòbils que passen ràpids i indiferents. El minúscul parc d’atraccions, però, fa la joia de les criatures, i el dia que aixeca les àncores, els fanals ploren de tristesa en la nit. En les nostres passejades de trinxeraires sentimentals, les cames ens portaven sempre vers aquests esqueixos de fira. Cercàvem àvidament la música dels “cavallets”. […] Els “carrousels” que a nosaltres més ens plauen, són els clàssics “cavallets”. Estimem les panteres i els elefants de cartó, que pugen i baixen enfilats per una barra daurada. [...] Naturalment, a aquests “cavallets” només hi pugen la mainada, i alguns pares complaents. Només pels menuts conserven el prestigi les bèsties pintades i els cortinatges de vellut. Els xicots grans i les noies intrèpides prenen per assalt el “carrousel” dels trapezis. En aquesta andròmina, la il·lusió no hi pinta res. És el goig net i pelat de la velocitat i del vertigen. […] N’hi ha que són fantasistes i necessiten pujar en un d’aquells avions de fusta, enganxats a una gran roda, amb la magra il·lusió de volar. En enlairar-se l’avió, els menuts piquen de joia, i els pares simulen un esverament. Quan l’aparell ha arribat a la seva alçada màxima, la fira als seus peus brilla com un aparador de bisuteria. Les músiques i les remors pugen confoses, i els vint metres s’estiren a gust del consumidor. […] De les altres coses que també ens plauen de la fira, són les barraques de joguines. En l’actualitat les joguines han perdut categoria i gairebé ja no existeixen aquelles botigues, paradisos dels infants, en les quals s’amuntegaven nines, cavalls de cartó, pilotes, cèrcols i tota la gamma de la il·lusió i de l’engany. Avui les joguines es venen per separat. Als establiments d’aparença més greu, dedicats a la mecànica o bé al cautxú, hi trobareu articles destinats al divertiment de la quitxalla. Per a retrobar aquelles carretades de joguines, que semblaven il·lustracions de contes de Reis, heu de fer cap a la fira. En les seves barraques pengen cascades d’armes, timbals, trompetes, cavallets de cartó, etcètera. Hi trobareu també aquelles inoblidables criatures anomenades “pepes”. Les nines que es fabriquen avui fan cara de pendre drogues, de maquillar-se, i vesteixen amb un luxe pecaminós. En canvi les “pepes” aquelles semblava que fossin criades al camp; vestien una camisa senzilla i a cada galta duien pintada una rosa vermella de salut i d’ingenuïtat.