24/09/2022

Qui parlava en català fa 700 anys?

3 min

L’angoixa pel català està justificada, però el català mai ho ha tingut fàcil. Està acostumat a compartir el seu territori natural des de temps seculars. Mai ha estat sol. Sempre ha conviscut amb altres llengües. El tòpic de Catalunya com a terra de pas o terra d’acollida no és un invent benintencionat: és perfectament real.

Tibidabo Edicions ha recuperat un llibre de divulgació històrica que en el seu moment, ja fa vint-i-cinc anys, vaig trobar molt útil, Com érem fa 700 anys, de Montserrat Rumbau. Al segle XIII, en temps de Jaume I i Pere el Gran, i per tant en l’època més gloriosa de l’expansió mediterrània, aquí es parlaven de manera habitual com a mínim vuit llengües: el català (o llengua vulgar), el llatí (idioma de l’Església, la ciència i les relacions internacionals, com ho és avui l’anglès), la llengua d’oc o occità (al nord del Pirineu; a Barcelona i altres ciutats també hi havia occitans fugits de les persecucions religioses dels càtars), el provençal (encara usat en la poesia), l’aragonès (a l’Aragó i en algunes zones del País Valencià), l’hebreu (al conjunt de territoris hi vivien uns 60.000 jueus per un total de població d’un milió de persones), l’àrab (els cristians en deien algaravia : era la llengua de la majoria d’esclaus, i n’hi havia molts) i l’aljamia (l’àrab influït pel contacte amb les llengües llatines: el parlaven els sarraïns, els musulmans no vinguts de fora; era un idioma de carrer, no s’escrivia). A més, a Barcelona s’hi havien establert mercaders i comerciants vinguts de França i Itàlia. La ciutat tenia 40.000 habitants, dels quals 5.000 eren jueus.

Si ens fixem en els intel·lectuals, la llista de llengües encara es fa més llarga. El cronista Ramon Muntaner, a més de “lo bell catalanesc”, tal com ell sovint s’hi refereix, i del provençal, l’occità i l’aragonès, també coneixia el castellà, el francès, l’italià, el grec vulgar, l’àrab i, per descomptat, el llatí. El metge Arnau de Vilanova dominava l’àrab, l’hebreu, el grec i el llatí. I Ramon Llull l’àrab, el llatí, el provençal i el francès.

La catalana era, sens dubte, una societat molt plural: pluricultural, pluriètnica i plurilingüe. El mateix que avui. Potser fins i tot més. El català el devia conèixer la majoria de gent, tot i que una part no el parlessin de forma habitual ni fos la seva llengua materna. No s’usava en tots els àmbits de la vida, i en especial no es feia servir en un àmbit que aleshores era central, el de la religió, que condicionava la mentalitat de les persones i la seva vida quotidiana, en el marc d’una Església que tenia molt poder. Als temples es predicava i s’escrivia en llatí.

L’idioma català, doncs, en l’època de plenitud nacional del país, com totes les llengües vulgars europees, era una llengua de segona categoria. En una societat feudal estamental, això tenia sentit: igual que hi havia una piràmide social molt marcada, també hi havia una piràmide lingüística. El català havia conquerit alguns àmbits escrits, els monarques i alguns intel·lectuals se l’havien fet seu i li havien donat un incipient prestigi literari (devia ser una manera d’acostar-se al poble i alhora de competir amb l’Església), però el llatí, com a llengua de poder, encara li portava molt d’avantatge, era la lingua franca.

Costa fer paral·lelismes amb el present. Són situacions diferents. Avui, al català la competència li ve del castellà i de l’anglès. Aleshores li venia del llatí, l’àrab (encara molt present a la Península: eren temps de la dita Reconquesta) i l’hebreu, tres sòlides llengües de cultura. Ara sens dubte el català no ho té fàcil, però tampoc no tenia un futur assegurat fa 700 anys: aleshores molts pagesos, que eren la majoria de la població, segurament eren monolingües, però no tenien consciència lingüística. Avui és un idioma amb potència literària, però recolzat en un poder fràgil i amb una majoria de parlants bilingües.

stats