Que els pares decideixin sobre l’escola no és ni mig normal

El govern “en solitari” que Marga Prohens i el PP de Balears van proclamar a tort i a dret va tan bé que, quan compleix els seus primers cent dies, ja es troba en un carreró sense sortida. O sense sortida digna, per ser més exactes. Vox fa servir l'acord de govern com unes tenalles i exigeix l'aplicació dels seus 110 punts i encara algun extra més. Vox és el que és, però no se li pot retreure que faci valer les seves prerrogatives: està en condicions de pressionar i la falta de cintura i d'intel·ligència política que demostren Prohens i els seus en el dia a dia gairebé l'obliga a fer-ho. Així, Vox (fins i tot debilitat internament per la pugna de tres lideratges amb els respectius corrents, o faccions) es permet amenaçar amb la no aprovació del sostre de despesa (imprescindible per a la posterior aprovació dels pressupostos) o exigir el cessament del conseller d'Educació, Antoni Vera, per la seva posició sobre la llibertat d'elecció de llengua a les escoles, que els neofeixistes de Vox consideren tèbia.

Per compensar, Vera va sortir a proclamar les bondats del pin parental, l'altra mesura estrella de Vox per a l'ensenyament públic. “És de pura lògica”, va arribar a dir el conseller. De pura lògica, de sentit comú, són les expressions que el PP utilitza com a lubricant retòric per mirar de fer passar les exigències de Vox, tan forassenyades que comporten generar un conflicte dins la comunitat educativa tan greu com el que va provocar José Ramón Bauzá en el seu dia o més. 

Tant la lliure elecció de llengua com el pin parental (un nom ben ridícul, per cert) es basen en una mateixa fal·làcia, que el PP també ha defensat com una proposta perfectament normal i desitjable: a saber, que siguin els pares i mares els que tinguin la “llibertat” d'escollir el model educatiu que desitgen per als seus fills. Això seria com convertir l'escola en una espècie de servei a la carta, una idea que, a més de no tenir sentit, és impracticable. Els pares i mares no poden anar a l'escola pretenent escollir les assignatures que rebran els seus fills, els mestres o professors que les impartiran, o l'horari i el calendari lectiu. I, per descomptat, tampoc la llengua en què s'imparteixen les classes. 

“Miri, al meu fill no li ensenyin Matemàtiques, s'estima més la Història de l'Art. Això sí, dins la Història de l'Art, ometin els quadres amb nus, que a casa els trobam ofensius. Tampoc no li ensenyin res d'art abstracte, que és de gent rara. Com que als matins els pares som a la feina, vindrà a classe només els horabaixes, que és quan ens va bé a nosaltres. La professora Tal que no la tingui, que li té mania. Ah, i les classes, totes en castellà, que això del català no ens interessa”. Això que acabau de llegir és una caricatura, però seria la realització del que pretén Vox, i d'això que el PP diu que és normal.

No és normal en absolut. La darrera cosa que ha de fer un govern és impedir, precisament, el normal funcionament de l'escola i la feina dels docents. Si ho fa, és l'inici d'una fractura i un col·lapse socials, i, per descomptat, un fracàs polític i de governança de primera magnitud. L'escola pública i la llengua pròpia de les Balears, el català, són les eines més importants que tenim de cohesió social, els instruments que ens han de permetre conviure en un país divers, plural i igualitari, sense distinció de procedència, color de pell, credo religiós, gènere o llengua materna. I la societat civil no pot permetre –no permetrà– que un actiu tan valuós, tan fonamental, es posi en entredit per una simple conjuntura política.