Pardals i amics del Diable
Poques coses em fan tant goig com tornar als llocs on he estat bé i trobar-hi el que ja hi havia trobat i encara sorpreses. Passa amb els paisatges urbans i els naturals, malgrat la destrucció de les ciutats i de la costa, el bosc, el riu, les glaceres, els deserts i la muntanya. Amb els llibres, amb els discos, amb els quadres i les exposicions, amb les pel·lícules i el teatre –amb l'art. També pot passar amb un plat de mandonguilles. I, tornant a l'aventura del poeta Sensellar, d'El Mestre i Margarita i del Diable i els seus sequaços, cercant-hi una literatura que és fantasiosa però que escolta la realitat i fa crítica (i autocrítica), tot alhora, ves si n'he trobat, de coses noves.
Primera: més facilitat per llegir-la i memoritzar-ne fragments paraula per paraula, gràcies a la feina de la Xènia Dyakonova, que l'ha tornada a traduir (i ha publicat amb Proa), revifant el català sense emmascarar ni esbandir massa la mescla de to poètic i gamberro de l'escriptura de Mikhaïl Bulgàkov. Després, metàfores i idees que havia ben paït i s'havien filtrat, pell a través i recorrent els capil·lars i les venes, fins a les artèries dels meus textos (m'he estarrufat com una pantera negra xarrupant vodka gelat). I, encara, el significat profund de dues frases.
A aquestes idees, que havia subratllat en lectures anteriors, hi he hagut de tornar amb uns altres ulls. Perquè la mirada té més de vint anys, i perquè aquest pic les frases han quedat apuntades a la llibreta una vora l'altra. Aquesta disposició física m'ha permès de copsar-ne la profunditat abissal, que abans havia intuït i prou perquè, abans, els ulls de l'ànima em feien pampallugues tot el sant dia. Abans baixava al carrer a protestar, escrivia per protestar, reclamava “els meus drets!” enfilada on calgués, i proclamava els meus amors amb un bon raig de veu. Ara no va així.
Una de les reflexions és del mestre, que diu: “I vaig sortir a la vida amb la novel·la a les mans, i llavors la meva vida es va acabar”. El més brillant de l'obra de Bulgàkov, per dolorós que sigui, és que els seus personatges (i l'autor mateix) reconeixen una sola manera d'esquivar els pactes amb el mal: perdre la xaveta, tornar boig, que et tanquin. Mentre ens relacionem amb el món i, per fer-ho, acceptem normes dels poders que el governen, treballarem directament o indirectament amb el mal. Jo m'hi he ben relacionat, amb el món, he sortit a la vida amb els meus textos a les mans: entenc les paraules de Bulgàkov i, com el poeta Sensellar, trobo dificilíssim continuar escrivint.
L'altra frase avisa: “El que estima ha de compartir el destí d'aquell a qui estima”, i és del Diable. I com que estic completament disposada a compartir el destí de qui estimo, he entès que n'estimo ben poca, de gent. El Diable ara es passeja per Síria, l'Iran, Ucraïna, i encara que provo de compartir el sofriment dels qui hi conviuen, de les possibles vides estroncades pel seu efecte (privades d'estimar qui volien estimar, d'escriure el que volien escriure), vaig tirant. No comparteixo el seu destí, més que de paraula. La ferida d'abans-de-començar-a-escriure-i-estimar ha perdut el crostís, s'ha obert, supura i pica –la vaig gratant, mentre us escric.
El Diable es guarda per a ell les grans massacres, però delega altres ‘feinetes’ malignes a uns quants brètols fidels que no tenen mesura (i que s'assemblen molt a en Koróviev, n'Asasel·lo i el Gatot Behemot) –empresaris, agents immobiliaris, banquers, polítics, buròcrates–, alhora que confia en la nostra participació. La meitat de les catàstrofes de l'enorme novel·la de Bulgàkov es podrien haver evitat si l'especulació immobiliària no fos una pràctica acceptadíssima, si els treballadors es poguessin permetre quatre parets decents per viure. El drama implica, a la realitat, a la desaparició dels hàbitats naturals d'altres éssers vius. No tenim límits si no ens els posen. I és probable que una altra part de la tragèdia no hagués passat, si els egos artístics no estiguessin sobrealimentats pels mateixos artistes. Les polítiques culturals volen un art domèstic i domesticat, que no en parli gaire, d'aquests dimonis, i l'art es converteix en un entreteniment enlluernador que abrillanta els qui el creen i els qui en viuen. “Qualsevol poder és una forma de violència sobre les persones”, i això val pel poder dels ídols artístics de masses.
Durant anys he volgut saber, com el poeta Sensellar i com les garses que dibuixa en Max, què eren cada llum i cada ombra. El poeta es trastoca. La garsa finalment esdevé un ocellet, un pardal comú, al darrer còmic de l'autor, Fiuuu & Graac (La Cúpula, 2021) –en blanc i negre i amb onomatopeies només–, que reconeix i accepta el seu raconet al món: el privilegi de la plana en blanc, on estimarà fins al final.
