Els paperots

Ja és un tema clàssic a les sobretaules literàries, però també un argument per fer-ne contes o passatges de novel·les de formació: les aventures amb els premis literaris del país. Hi ha tot un seguit d’autors que han fet dels petits premis 'de poble' un sistema més o menys de vida: busquen allà on poden col·locar un conte, un poemari, una novel·la, fins i tot, qualsevol cosa en lletra impresa que una diputació provincial –o un ajuntament muntanyenc– vulgui distingir i tingui una certa quantitat econòmica darrere (ara, a més, pot bastar presentar els papers per internet). 

Poden ser uns pocs centenars d’euros, els guardons, però si arriben són bons per fer bullir l’olla. Hi ha qui ha arreplegat centenars de petits premis, i així té contes publicats en edicions municipals il·legibles, que només tenen forma de llibre perquè algun amic del polític de torn té una impremta, i etc. Així s’ha fet sobresous, i més d’un ha pagat les ulleres a un fill –o dos. Però encara se’ns vol fer creure que això té alguna cosa a veure amb la literatura o amb les arts, o que d’aquí en pot sortir alguna prosa o vers que valgui la pena de llegir, o que, potser, amb el temps, pugui perdurar… 

En el fons és una forma de picaresca entre política i cultural: el joc de la simulació 'artística' que es munta quan algun desaprensiu posa els diners del contribuent damunt de la taula. La veritat és que hi ha diners públics per a tothom, i que en un sistema on es rescata la banca amb milers de milions d’euros tampoc està malament que hi hagi algunes almoines per als poetes, contistes o dramaturgs –que, potser, dins de la mediocritat, són més bons amb la seva disciplina que els gerents de la banca: cap dubte. 

Però de la mateixa manera que hi ha formes de corrupció política o empresarial també n’hi ha de cultural: hi ha una deshonestedat de fons bastant severa en l’administració de certs premis, l’existència dels quals potser podríem qüestionar-nos, tots plegats, sobretot si sempre els guanyen els mateixos, i no serveixen per estimular la creació entre els joves sinó per engreixar els porcs amics de les possessions de sempre.

Ara resulta que a Palma han premiat un poeta de Madrid que ni parla català, i que només ha fet que traduir els seus versos (potser amb un robot online). A mi això em sembla meravellós: en cap cas dubto que siguin versos fins i tot una mica millors, dins de la roïnesa, que els que haurien guanyat en condicions 'normals'. O no, o qui sap, o a qui li importa, oi? Perquè, qui ho mirarà? Qui ho llegirà? Qui va llegir els que guanyaren l’any passat? I l’anterior? I a qui li importa? I què farà, ara, l’editor? Quin dels autors no premiats sortirà a dir-ho i a contrastar els seus versos amb els del bandoler? I qui demanarà mai explicacions al jurat? És aquest clima de fot qui fot el que obre el pas als més agosarats, que han captat que tot això ja és un casino, una loteria, el sopar dels idiotes amb l’excusa d’uns papers impresos.