10/08/2021

Paisatge basc després de la batalla

4 min
Imatge d'arxiu d'na manifestació pel retorn dels presos d'ETA al País Basc el 2018

Hem quedat a la una, i a la una en punt, britànicament o’clock, arriba a casa. Li comento que els que hem passat per la clandestinitat som sempre puntuals. La meva amiga va fer quinze anys de presó, li van recloure la joventut però no va perdre el temps: dues llicenciatures i un doctorat. Fa anys em va argumentar la derrota de l’independentisme basc; en això, quan totes les Espanyes polítiques parlen de derrota d’ETA, tenen raó.

La derrota no és el comunicat encaputxat posant fi a la lluita armada. La derrota és dinàmica, persistent. Fa pocs dies impactava la denúncia de tortures i de vexacions sexistes de Naia Zuriarrain davant del tribunal . Els tribunals continuen actuant deu anys després del final d’ETA. Justícia a banda, que en absència d’una amnistia és perfectament lògica, els tribunals són el front antiterrorista obert que permet mantenir viva i actual la criminalització de l’independentisme per la contaminació de la violència. Justícia a banda, ara que aquí sabem amb quantes cometes s’administra “justícia” quan a la banqueta hi ha sobiranismes alternatius al sobiranisme del tribunal. M’explica el cas d’un parent seu, condemnat a cinquanta anys per col·laboració, però sense delictes de sang i d’estralls, mentre que els condemnats del comando actor, aquests sí, amb víctimes, tenien menys pena i estaven a punt de sortir de la presó.

La idea que difon la propaganda de dretes i encara més la d’ultradretes és allò tan castís que els presos que surten es passen la vida anant de rositas, quan la realitat és una esmena a la totalitat a la vida aparentment fàcil. Generalment, són persones de més de cinquanta anys, sense possibilitats de reinserció, que és en definitiva l’alternativa del dret garantista, enfront dels que defensen una cadena perpètua de revenja. No tenen ni opció de treballar ni pensió o ajut social, i es miren la vida de reüll, no fos cas que els reconegués algú pel carrer o que els hi busquin noves causes per tornar-los al mako, que és en èuscar el trullo. Mikel Albisu, el Mikel Antza del procés de pau, de les converses amb el govern d’Aznar a Suïssa, l’autor literari de gruix, l’amic que va treure Joseba Sarrionandia de la presó en una fuga de pel·lícula, viu preservant tant la seva intimitat, que va presentar el seu últim llibre de poemes a Barcelona sense concedir entrevistes i només amb una dotzena de persones de públic. El que hauria pogut ser un bestseller! Però resulta que el mateix Sarrionandia, un dels millors escriptors de la història de la literatura basca, va tornar uns dies a Euskadi igualment passant pràcticament desapercebut, i va retornar a Cuba pensant segurament que, tot i no tenir cap causa pendent amb la justícia de les mil cometes, viurà més tranquil fora del seu abast.

La meva amiga, que m’explica tot això sabent de què parla en primera persona, té ella mateixa un expedient acadèmic que li hauria obert les portes de qualsevol universitat, però resulta que les portes de qualsevol universitat se li han anat tancant. No faig públic el seu nom perquè tot el que estic referint és el resultat d’una conversa privada, però en aquest territori sí que puc esmentar dos casos molt il·lustratius. Francisco Letamendia, Ortzi, un dels advocats més brillants del Procés de Burgos i de mil litigis als tribunals més alts, parlamentari de l’esquerra abertzale que va votar no a la Constitució, no ha pogut ser catedràtic, per més que recorregués l’oposició que va guanyar Edurne Uriarte, que es va salvar d’un atemptat d’ETA i actualment és diputada del PP. Karlos Almorza Arrieta es va doctorar amb una tesi tan ambiciosa com demostrar les connexions entre l'egipci de l'època faraònica i l’èuscar, una contribució importantíssima sobre els albors de les llengües, però Karlos Almorza Arrieta tampoc ha tingut cap opció universitària perquè és Pedrito de Andoain, el cobrador de l’“impost revolucionari” més famós de la història d’ETA amb tanta hemeroteca com pàgines de tesi.

Acabem la conversa on comença aquest article: la derrota de l’independentisme basc que era armat, i la derrota de l’independentisme català, que és pacífic. Segons el seu parer, el declivi català comença en fer-se enrere la declaració d’independència, punt de màxima acumulació de forces i per tant la situació més òptima per forçar l’Estat a negociar. Parla d’ingenuïtat catalana en pensar que l’Estat no respondria amb virulència, o fins i tot amb l’exèrcit, supòsit que podria haver estat un dels motius de la marxa enrere. Però, argumenta, la lluita no violenta no ha d’excloure la violència que eventualment pugui esmerçar l’adversari que en té el monopoli legal, i aquí, doncs, la capacitat de sacrifici del pacifisme que aguanta sense tornar-s’hi –paradigma Gandhi– no s’hauria considerat prou. Ara, la derrota es consolida amb l’independentisme català dividit, si no obertament enfrontat, la mobilització retornada al seu mode avió de la mani de la Diada i la repressió que ja s’ha cobrat tants anys de presó i exili i que espera ara literalment cobrar-se hisendes, patrimonis i modus vivendi.

Corol·lari: l’Estat s’ha imposat als dos sobiranismes nacionals més potents, i ara, l’un i l’altre, es veuen abocats a una llarga travessia d’autonomia encara més restringida que quan van començar les seves respectives lluites, i a veure-les venir encara molt pitjor si a Espanya governa l’extrema dreta. Escric mentre es consuma la conferència de presidents autonòmics, a la qual assisteix el lehendakari Urkullu a compte de millorar les transferències de recaptació d’impostos.