Paisatge amb banyarriquer

En molts de centres d’estudi de l’art, com ara les velles acadèmies (quasi totes reials), els estudiants aprenien a pintar copiant grans obres del passat, una pràctica que va donar lloc a la circulació comarcal de pintures falses, quasi sempre mercadejades com a tals, però de vegades venudes com a autèntiques a persones amb més doblers que sabers. Com que aquelles acadèmies quasi mai (o mai) disposaven d’obres originals dels grans clàssics, se servien de còpies extremament semblants als originals, de manera que el jove aprenent podia estudiar amb tot detall les maneres de Rafael Sanzio, Paolo Ucello, Rembrandt i tants d’altres. El que no es podia consentir era proposar de model una còpia deficient, perquè les seves mancances es perpetuarien i, en conseqüència, s’acreixerien.

Els vicis –les insuficiències– amb el temps arriben a suplantar l’original i a establir-se amb el vigor de la tradició. És a dir, s’erigeixen en dogmes. D’aquesta manera, desvien persones i pobles cap a una irrealitat que sembra la pitjor cugula, l’oblit. O, dit d’una altra manera, la pura realitat, per sobreviure, fa el possible per assemblar-se a l’aparença que l’ha desfigurada. És el pitjor que ens pot passar: estroncat qualsevol flux històric, esdevenim els cecs de HG Wells –o els de Brueghel el Vell.

Les grans catàstrofes naturals, les guerres o els grans accidents de vegades sacsegen les societats i en sepulten la imatge que el temps n’havia elaborat pacientment. Els canvis dràstics d’un paisatge desorienten els que l’habiten. Els canvis dràstics de model extravien greument els que havien d’aprendre en aquest model les instruccions d’ús més bàsiques.

El pobles desgraciats ho saben molt bé. Se’ls canvia el model, sovint amb l’ajuda dels mateixos indígenes, i d’aquí a incorporar-se a un corrent històric amb el qual se sentin identificats poden escolar-se els anys i succeir-se les generacions. O potser no se’n refan mai, com els beneficiaris de l’obra civilitzadora de l’Espanya imperial.

Aquí encara són pocs els que tenen plena consciència que, per aprendre a viure i a fer el país, ens posaren al davant una pintura, un paisatge de cromatisme estrident, amb arbres carregats de monedes d’or, aliens encara al banyarriquer, que ja obre galeries en la foscor i el silenci de les soques.

Guillem Frontera és escriptor