Un país contradictori, complex i dispers
La història de Mallorca avança al pas de cops (shocks, com diria Pere Salvà). Conquestes, colonitzacions, guerres i crisis han estat una constant al llarg del temps, marcant a ferro calent la idiosincràsia illenca. Potser per això som un país de gent poruga, que es tanca en si mateixa, que recela del forà, i que no espera res del poder central.
Avui, estam sofrint un altre d’aquests shocks fruit del monocultiu turístic i la globalització. Balears és una de les comunitats autònomes amb més pobresa de l'Estat, conjuntament amb Múrcia, Canàries i el País Valencià. Aquestes terres tenim algunes coses en comú: som d'aquests territoris on més despesa pública s'ha retallat en els darrers vint anys; on el cost de vida és més elevat; on hi ha més pes del turisme i on (en teoria) hi ha uns nivells de renda més alts. Així, al llarg de la crisi, entre 2006 i 2011 la pobresa econòmica a les Illes va augmentar un 287% davant el 98% de la mitjana estatal. Segons Sebastià Serra, ja l'any 1974 diversos estudis confirmaven que la indústria turística no suposava, necessàriament, una millora de serveis com la sanitat, l'habitatge o l'educació… i allà seguim.
I és que la màgia del turisme, que genera una entrada fàcil de divises estrangeres a Espanya, té una doble cara: sous per sota de la mitjana estatal, alta estacionalitat i precarietat, alta sinistralitat laboral, problemes d'habitatge; recursos públics insuficients per a una demanda en creixement i una manca de correlació entre benestar de la població i creixement turístic. Així, tal com diu Murray, el 20% de les llars més riques acumula 6 vegades més renda que el 20% de les llars més pobres.
Tot aquest procés d'empobriment va unit a un continu augment del monocultiu turístic. En els darrers anys, la indústria insular ha perdut dos terços dels empleats: de 75.000 l'any 2000 a poc més de 25.000 treballadors avui. Si feim memòria, posarem cara i ulls a les estadístiques: Yanko (2006), El Caserío (2008) o Coca-Cola (2014) són destacades empreses que a casa nostra han abaixat la persiana, deixant centenars de treballadors al carrer. Ja sigui pels costos d'insularitat, la inacció política, la falta de crèdit bancari o la deslocalització. Així, mentre el teixit industrial llangueix, la societat balear es mostra abstreta, pensant en els calerons que ens portarà la pròxima temporada turística.
Aquest model social i econòmic comporta també una fuga constant de cervells. No és país per a la recerca, vaig llegir un dia al diari. I és que dels 3.500 alumnes que aproximadament aprovaran les proves d'accés a la universitat aquest any, un 30% marxarà a estudiar a altres territoris de l'Estat. La gran majoria, a Barcelona (amb la influència social, cultural i política que això suposa). Més de la meitat partiran perquè l'oferta formativa a la UIB és insuficient i no poden cursar el grau que volen (antropologia, sociologia, estadística...). Aquesta qüestió no és menor, ja que aquest degoteig constant d'estudiants cap a Barcelona, Madrid o València suposa la pèrdua d'uns efectius poblacionals valuosos: joves preparats, que marxen just en el moment en què s'integren plenament dins la vida pública com a ciutadans de ple dret. Un apunt: està demostrat que els joves de vint anys són els que més s'impliquen en la vida pública del país. Aquesta situació s’agreuja si ens centrem en els estudiants de tercer cicle (estudiants de doctorat i posdocs), que no tenen quasi cap opció laboral si resten a Mallorca. Aquesta terra forma investigadors, científics i pensadors... que marxen inexorablement a fer feina a altres llocs de l'Estat o l'estranger. Tal com afirmava Pere Sampol (a l'any 1999!!!), "per equiparar-nos a la mitjana de l'estat espanyol, la nostra universitat hauria de tenir 30.000 alumnes i no arriben a 15.000. Això és un dèficit intel·lectual que, com a país, no ens podem permetre."
Però no ens equivoquem, no tot és caos i destrucció. I és que, segons les revistes d’economia, Balears –aquest arxipèlag de cambrers i paletes de la construcció– és una terra d'adinerats. Ara fa uns dies el rànquing dels 100 espanyols més rics publicat per la revista Forbes en va citar sis de ben situats: els germans March, Miguel Fluxà, Gabriel Escarrer, Simón Pedro Barceló, Carmen i Lluís Riu. Així resulta –si el capital té pàtria– que els illencs tenim l'honor de disposar de dues vegades i mitja més supermilionaris que la mitjana estatal!! (6 milionaris de 100 entre el 2,5% d'illencs que vivim a Espanya). I aquí sorgeix la pregunta: som país de rics o país de pobres?
Joan Pau Jordà és professor
