Pablo Motos i Fernando Savater presenten el 'Barri Sèsam' de l'amnistia

La dreta crema els últims cartutxos per intentar sabotejar la investidura de Pedro Sánchez. Ho fa amb enquestes que asseguren que els votants socialistes rebutgen l’amnistia, malgrat que la pregunta hauria de ser si s’estimen més que governin el PP i Vox a canvi de mantenir-se purs i no pactar. “El 70% dels ciutadans no entenen el retard d’Armengol a l'hora de convocar la sessió d’investidura”, assegura La Razón. És la clàssica resposta induïda, perquè m’agradaria saber, per exemple, si el 70% dels conciutadans sabrien dir el nom de la presidenta del Congrés. O quan se suposa que hauria de ser la investidura.

Però tot això semblen manipulacions exquisides al costat de la tendència dels últims dies a explicar la qüestió en termes infantilitzants de l'estil “esto malo, caca”. Fernando Savater escrivia un article a El País on parlava de les víctimes d’abusos sexuals en el si de l’Església per comparar-ho amb els facinerosos separatistes que van col·locar urnes a les escoles. Conscient de la distància, l’Home del Sac (de manifestos) minimitzava fins i tot els abusos suggerint que, bah, total només van ser unes quantes “magrejades indegudes”. Alejandro Palomas, autor d’un llibre sobre la seva experiència com a nen abusat, li clava al mateix diari un flist-flast antològic: “Hem estat nens i nenes abusats, silenciats, revictimitzats un cop i un altre per aquesta sinistra cúpula d’encobridors i delinqüents que s’expressen com vostè”. A El homiguero, Pablo Motos assegurava sentir vergonya de ser espanyol. I a la mateixa tertúlia Juan del Val demostrava quin nivell pressuposava a l’audiència traçant una metàfora sobre “el malo” que et roba una bicicleta perquè és dolentot de mena i sempre ho serà. En fi, que ens fan tornar al cerca, lejos de la nostra infància d’entrepà de foie-gras davant la tele. Coses que passen quan se senten lejos de governar.