Deia Ayn Rand que per poder dir ‘jo t’estim’ primer calia poder dir ‘jo’ en tota l’extensió que aquest pronom personal comporta. I un exercici d’autoconeixement d’aquesta magnitud és complicat perquè el jo, com molt bé va intentar explicar-nos Freud, és complex i un dels primers punts de conflicte que experimentam els éssers humans. A mi em va costar 25 anys saber qui era i acceptar que, des de petit, jo no estimava o desitjava com la resta dels companys de la meva classe. Refent la famosa metàfora de la 'niña de Rajoy', jo era com el 'niño de la curva' que sempre mirava la seva vida des de fora, tot imaginant el que hauria pogut esser si la por no hagués estat la meva companya de viatge durant tants d’anys, i que desitjava un món feliç àdhuc ideal on no sabia si arribaria a residir mai.
Per exemple, record el meu any de tercer de BUP a la discoteca Zorba’s de l’Arenal quan vaig haver de ballar una lenta de Rosana amb una companya de classe mentre mirava de reüll l’al·lot que m’agradava ballant amb la seva enamorada d’aleshores, tot imaginant que, com en un musical de la Metro, hi hauria un intercanvi de parelles i eixa nit la bolla de vidres només giraria per a mi. Tots els gais i les lesbianes, i els i les transsexuals, i els bisexuals, tots hem viscut moments d’aquesta casta i estan lligats a part del nostre currículum sentimental com en la nit les flames a la fosca. A voltes ens han fet més forts, però també a voltes ens han fet més infeliços, més insegurs i més vulnerables. No obstant això, l’educació a les escoles ha fet camí i les coses han canviat. I per a mostra, n’hi havia prou de veure tota la joventut que fora prejudicis, manies ni plantejaments d’altres èpoques sortiren enramellats amb la bandera, el ventall, la pancarta i tot l’atrezzo millenial per anar a la manifestació d’enguany i ho contaren a través d’Instagram.
De maneres de ser n’hi ha moltes, tantes com persones, i caldria no oblidar-ho una setmana tan assenyalada com aquesta en què ens ha tocat celebrar el cant a la diversitat i a la purpurina que és l’Orgull. El col·lectiu LGTB també té els seus defectes i no hem de caure en la trampa antiga de no deixar l’individu que s’expressi com li plagui. Tots iguals, tots diferents, i tots amb els mateixos drets. Per això, conhorta veure la bona feina que s’ha fet enguany. No hi ha hagut poble, ajuntament o racó d’aquestes illes que no s’hagi apuntat a la celebració ja sigui en forma de xerrades, pintant bancs o muntant activitats al voltant de la diversitat sexual per ensenyar al món que la millor manera de trencar amb els prejudicis és l’educació. Encara estic bocabadat amb les alumnes de Mata de Jonc, premi Siurell Rosa d’enguany, que varen venir al set que IB3 Ràdio va muntar a la Plaça de Cort perquè servidor pogués fer el seu 'Fons d’Armari' des de l’epicentre de l’acció reivindicativa. Elles formaven part d’un grup de joves de 3r d’ESO que, quan els encarregaren fer un treball sobre drets humans, varen decidir estudiar qui estaven més discriminats: si els gais o les lesbianes. I arribaren a la conclusió que encara eren les dones les que patien més situacions de desequilibri social.
Amb jovent com elles, no cal patir. Perquè no hi hauria res pitjor que caure en l’autocomplaença quan encara queden tantes lluites per batallar. N’hi ha que es pensaven que amb el matrimoni igualitari ja estava tot fet. I n’hi ha prou de pegar una ullada als diaris per veure que encara queda molt de camí de rajoles grogues per recórrer abans d’arribar a la vertadera igualtat. Tant de bo, ara que som en temps de Mundial, la gent s’hagués interessat tant per les agressions homòfobes que han patit alguns turistes a Rússia com pel drama del pobre Manolo el del bombo que no podia tocar l’ídem als partits de la selecció del país anomenat Espanya. Davant un drama vital com aquest, la Fifa ha deixat el caminar per córrer i ha intercedit amb Rússia pel bé de la salut mental del pobre Manolo. Una llàstima que els drets del 10 per cent de la societat, si encara feim cas de Kinsey, no paguin tant la pena com la il·lusió d’un home que toca el bombo que ni Strauss a l’obertura d’'Així parlà Zaratustra'. Bona setmana de l’Orgull a tots i molt bon estiu. Ens tornam a veure al setembre.
