“Construïm l’odi”. En imperatiu i primera persona del plural. Aquest era un eslògan de pintades i etiquetes que va proliferar a les parets d’alguns barris als anys 90. Un temps en què jo havia d’abordar sovint les violències de rostre jove. Un temps en què quan, defensant l’educació com a eina transformadora, dialogava amb alguns dels “pintors”, la resposta era que els capitalistes i els poderosos eren enemics i del que es tractava era d’aconseguir que els ciutadans sense poder els odiessin.
Recordava la frase i els diàlegs després de sentir la directora d’aquest diari explicant a la ràdio per què no havia publicat un article i comprovar la polseguera generada per la decisió editorial. Encuriosit, el vaig buscar en un altre diari, i contribuïa així a fer que tingués molts lectors un text que no hauria passat del relatiu anonimat. Aparentment, l’article anava sobre el bilingüisme i, com que estava dedicat als que no pensem com l’autor, vaig començar per fer recompte de les expressions de menyspreu i dels insults que ens dedicava (alguns tan nostrats que el meu català bilingüe els desconeixia).
Tot era, però, una cortina de fum feta d’exabruptes per tapar el veritable tema de l’article: recordar als catalans que han d’identificar l’enemic i construir activament l’odi. Des de la primera ratlla, tot l’article és una referència a enemics i a guerres, condemnant a qui no vol entrar en confrontació. I això és el que m’ha fet posar-me a escriure. Especialment en comprovar que les reaccions provocades per la decisió del diari han estat per sumar-se a la necessitat urgent d’odiar enemics o per considerar que, amb paraules menys ofensives, l’article tan sols seria un exercici de la llibertat d’opinió. Quantes lectores, quants lectors acceptarien la tesi i tan sols els molestarien les formes?
Els que ja tenim edat desesperem en veure com retornen les misèries i com s'ha de tornar a explicar l’abecé de la humanització. Ara a propòsit de la llengua, ahir per definir la pàtria, demà per defensar la religió o els costums. Per què necessitem convertir l’altre en enemic? Tot acaba sent de vell manual. Recordem-ho.
En primer lloc, sabem que les persones, quan vivim en situacions de malestar, contradiccions o privacions necessitem descobrir un culpable. Si vostè és un lector dels que encara van ser educats amb la Bíblia podrà recordar allò del boc expiatori enviat al desert amb tots els pecats del poble per esdevenir nets i ser perdonats. El que ens passa a Catalunya ha de ser culpa d’algú. No cal dubtar de la pròpia realitat ni considerar tot allò que cada grup aporta a la construcció de la dificultat. La pobresa o l’explotació, per exemple, són realitats a obviar perquè alteren la lectura correcta del que està passant.
Després, aquest culpable ha de ser considerat enemic. No és possible cap aproximació, cap diàleg, no sigui que acabem descobrint altres raons o arguments parcials i complementaris. Si és diferent de nosaltres (en aquest cas, posseïdors de la veritat lingüística), és un enemic i punt. Està prohibida la mirada receptiva.
Com que encara raonem i els arguments grinyolen, el següent pas ha de ser descriure l’altre com a subjecte indesitjable, ple de defectes (aquí ve la llista de qualificatius de l’article). L’enemic no pot tenir virtuts. Si no podem aproximar-nos és perquè ens pot contagiar alguna idea perversa. No hi pot haver res de bo en una actitud davant el “problema” nacional que no sigui la nostra. De passada i, com que nosaltres no som massa “guapos”, construint una llarga llista de les nostres bondats.
Tot plegat pot funcionar com a sil·logisme social per manipular opinions col·lectives, però ja sabem els costos a pagar. Construir odi com a argamassa per mantenir conflictes només porta a construir la societat d’amics i enemics que defensa l’autor de l’article no publicat en aquestes pàgines. Si, a sobre, del que estem parlant és de fer estimar una llengua i de fer-la servir de manera habitual en la convivència, em temo que el camí va en la direcció contrària. Aquell que hem definit com a enemic considerarà el català com la llengua del seu enemic.
Esclar que l’autor també defensa una solució: tenir poder. Poder fer lleis que obliguin a fer servir el català a tothom. El cercle argumental ja està tancat. Construïm l’odi, fabriquem un enemic al qual odiar, descrivim tots els seus defectes, pintem de color totes les nostres virtuts, definim per llei el comportament correcte i, especialment, evitem tota interacció i qualsevol dubte. La causa no admet personatges febles.
Puc sentir-me cofoi que el diari en el qual, de tant en tant, escric no hagi volgut divulgar un dels textos, cada vegada més habituals, dels fabricants d’odi.
