L'operació Catalunya com a sèrie
De ser un secret d'estat guardat a les entranyes del deep state, l'operació Catalunya ha passat a ser una sèrie que es va emetent per capítols als mitjans de comunicació (la majoria catalans, a més d'alguns de madrilenys, sempre els mateixos). Noms, converses, reunions secretes, trampes, paranys, mentides i maniobres de tot tipus, que en teoria no s'havien de saber mai, ara s'han convertit en tan familiars, per a qui segueixi les informacions sobre el cas, com s'hi tornen els personatges d'una sèrie de ficció per als seus fans. Allò que s'havia fet i dit perquè quedés completament fora de l'esfera pública ha esdevingut una rutina en la dieta informativa de molts ciutadans. Per exemple, en el capítol d'aquest dilluns de l'operació Catalunya, per començar la setmana, teníem el riure que li havia causat a Villarejo el fet que el primer cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel Martínez Madero, morís d'infart. “Probablement l'hi vaig provocar jo”, presumeix el sicari en un nou àudio del serial, entre rialles, en una conversa amb un altre comissari, Juan Rueda. En un altre capítol recent, es revelava al respectable que Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola, havia demanat una pensió vitalícia a canvi d'haver delatat els Pujol.
A aquestes altures de les revelacions (del serial), ja ningú té humor per negar seriosament l'existència de l'operació Catalunya, una trama policial i judicial ordenada pel govern d'Espanya contra el que se sol denominar l'entorn independentista català: líders polítics i civils, empresaris i periodistes, principalment. Tampoc ja no es nega (de fet, ho va admetre explícitament Pedro Sánchez) l'existència d'una “policia patriòtica” que treballava per reunir –o inventar i fabricar, quan s'esqueia– proves incriminatòries contra els independentistes, capitanejada per personatges tan certament patriòtics com Eugenio Pino, Marcelino Martín-Blas o el ja esmentat Villarejo. Qui va ordenar tot aquest fangar va ser Jorge Fernández Díaz, durant la seva etapa com a ministre de l'Interior, amb –per descomptat– el coneixement i el vistiplau de l'aleshores president Rajoy. Però altres derivades de l'operació Catalunya, com l'escàndol Pegasus, han esclatat ja durant el govern de coalició d'esquerres a Espanya, i la resposta ha estat la inhibició, el mirar cap a una altra banda o l'intent de diluir les responsabilitats per l'operació Catalunya dins la d'altres escàndols polítics (d'escàndols no en falten, al Regne d'Espanya) com ara la trama Kitchen.
Pino i Villarejo han acabat, per un motiu o altre, a la presó, això és cert. Però els seus caps polítics no sembla que hagin de depurar mai responsabilitats. El serial de l'operació Catalunya no és tan sols la història d'una conxorxa il·legal i antidemocràtica dels poders de l'Estat contra aquells que considera enemics polítics. El més dramàtic és que és també la història de com uns fets inacceptables en un estat de dret s'acaben assimilant a força de mastegar-los, i incorporant a una malsana normalitat.
