Un petó entre dues dones de dibuixos animats ha tornat a animar el panorama homòfob mundial per recordar-nos que l’homosexualitat continua sent un problema seriós a bona part del món, o al món en general, encara que no es prohibeixin imatges. La pel·lícula Lightyear ha estat censurada en més d’una desena de països pel contingut d’aquest petó, que (oh!) explicita la relació sentimental que hi ha entre dues dones. Aquesta escena representa, a més, una fita aconseguida pels treballadors de Pixar, que acusaven l’empresa de vetar les relacions homosexuals en les seves pel·lícules. És a dir, que l’empresa de Disney es va veure obligada a posar-la en contra de la seva voluntat heterosexual normativa. En principi Lightyear és una pel·lícula infantil i, com que les criatures són vulnerables, sembla que és possible que el petó inciti les nenes i els nens a fer-se homosexuals. La típica tria de la vida. Però la por no és infundada. Té els seus arguments sòlids. Per exemple, la majoria de persones homosexuals han desenvolupat aquesta tendència com a conseqüència de la gran quantitat de pel·lícules infantils que han abordat la temàtica o que l’han ensenyat d’alguna manera. Recordareu, també, com després de veure Blancaneu tota una generació de dones van sentir la necessitat de viure amb set nans que les feien treballar tot el dia. Encara que d’aquesta influència se n’ha parlat menys i potser no us havia arribat. Dels efectes curatius i salvadors dels petons heterosexuals mentre una dona dorm en una mena de coma profund, en canvi, se n’han escrit molts llibres. No s’han prohibit aquestes escenes enlloc perquè no hi ha res més acceptat que un home que et fa un petó mentre jeus inconscient. La finalitat no és el seu plaer sinó el teu benestar heterosexual. Està clar que la nostra sexualitat es modifica en funció de les pel·lícules que veiem, siguin animades o no. Jo mateixa confesso que, com a conseqüència d’haver vist moltes vegades de petita Mon oncle, de Jacques Tati, sempre m’he sentit sexualment atreta per les fonts en forma de peix. I ja us dic ara que no és fàcil trobar una parella en aquest camp. Són poc receptives. Però no hi he pogut fer mai res. La pel·lícula va decidir per mi.
La nostra societat continua tenint un problema amb el sexe, sigui amb qui sigui. I ja cansa. El sexe consentit pot arribar a escandalitzar molt més que qualsevol dels abusos que pateix tanta gent de qualsevol tendència sexual. Aquesta obsessió, a part de ser malaltissa, converteix en un infern la vida de moltes persones que no només es qüestionen a si mateixes pel fet de ser com són, sinó que no poden ser sense represàlies que poden arribar a matar-les, literalment. Els guardians de l’heterosexualitat i de la moralitat no entenen, perquè no entenen res, que la divulgació de l’amor no només és beneficiosa per a les criatures sinó també per als adults, i que mentre ells exerceixen l’odi i la violència com a formes de viure, hi ha molta altra gent, confio que la majoria però no hi confio, que el que vol ensenyar als seus fills són les diverses maneres d’estimar i de ser. Molts d’aquests fills que avui veuran la pel·lícula se sentiran menys sols quan visquin la seva sexualitat. No com les generacions anteriors que no van tenir la sort de veure enlloc la possibilitat d’estimar algú del seu mateix sexe sense que fos una desgràcia o una tragèdia. Això en el supòsit que es visibilitzés d’alguna manera.
La capacitat d’odiar va estretament lligada a la incapacitat d’estimar. I tant de bo això ho pogués canviar l’escena d’una pel·lícula.
