Ocellots

Una de les moltes coses bones de L’ombra dels ocellots, la novel·la de Miquel Riera que acaba de publicar l’editorial La Campana, és que aconsegueix fer-nos veure fins a quin punt el problema de la gestió del territori, del paisatge, tot allò relacionat amb l’especulació immobiliària, és un assumpte que va més enllà de la simple gestió dels espais naturals. La novel·la de Riera agafa el cas d’un entorn de l’Empordà durant la Transició, el qual vol explotar un alcalde franquista per construir-hi tota una urbanització vulgarota, amb canals navegables que aprofitin les llacunes entre futurs blocs d’apartaments. 

Tot aprofitant que els suposats últims adeptes del franquisme estan encara ben arrelats a les institucions (a Madrid, a la judicatura, fins i tot a Barcelona), l’alcalde tira endavant el projecte, saltant-se terminis i tràmits, en una dinàmica de fets consumats que ens recorda grollerament com s’han fet les coses sempre en aquest país, sobretot quan els interessos econòmics són tan sucosos, i quan a cop de pelotazo –concepte espanyol intraduïble però d’una precisió clarivident– es poden fer fortunes que ens estalviïn fer feina. 

Perquè també hi ha aquí una de les claus d’aquests assumptes: amb la conversió del terreny en objecte d’especulació, els propietaris poden viure de les rendes o del tripijoc, amb l’excusa que així creen llocs de feina a la construcció o al sector dels serveis (restauració, hostaleria, oci, etc.). La novel·la de Riera posa en dansa tota una societat dividida, on ni dretes catalanistes ni esquerres poden fer res davant de la dèria econòmica, i on ningú sembla voler fer costat a la part dels ocellots, d’una natura que no troba aliats amb vertader poder a l’hora de defensar-se més enllà de les pancartes i els bons sentiments. Que ho situï durant el postfranquisme, amb la redacció de la Constitució de fons, no és només anecdòtic: li serveix per evidenciar de quina manera encara avui es continuen fent les coses. 

Ara potser tenen una pàtina més treballada de legalitat i legitimitat –d’una burocràcia que tot ho confon–, però que no estalvien que, tot i poder parlar de democràcia formal, els que remenen de veritat les cireres fan i desfan al seu gust amb l’excusa cínica que ‘tothom hi guanya’. A Mallorca ho sabem: l’interès turístic no només ha fet malbé un dels entorns més paradisíacs del planeta, sinó que expulsa els mateixos habitants de l’illa –la gentrificació–, té efectes devastadors per la cultura, la llengua, les condicions laborals i la igualtat social. 

El franquisme inventa el turisme de masses com a manera d’accedir a quotes de riquesa en una economia abans depauperada. I continuem allà mateix, sense ser capaços, en una economia de serveis, de fer altra cosa que posar asfalt, ciment i para-sols. Perquè davant de les coses bàsiques, essencials, les que vertebren l’invent que anomenem Espanya, tot es continua fent més o menys igual: hi ha qui mana i qui obeeix, qui ordena i qui calla, qui para la mà i que talla de veres el pastís, i tota la resta són bones paraules, impotència i derrota.