Nouvinguts

El fenomen de l’extrema dreta xenòfoba és vell i complicat, i des que ha mort el feixisme diguem-ne clàssic que ha agafat diverses formes, sempre entorn del populisme. El nostre món és una realitat canviant, al ritme que imposa l’economia, la cultura global i les últimes formes de consum informatiu, i no sempre és fàcil fer-se una idea precisa de les coses. 

Molt sovint descrivim com a problemes simplement realitats que ens han fet creure que són més o menys problemàtiques, però que s’haurien pogut explicar d’una altra manera; tothom parteix de tòpics, d’històries parcials i frases fetes, de biaixos que li serveixen per reafirmar el que ja pensa d’inici, i que no pensa variar per molt que els fets puguin dir el contrari. Amb la immigració passa exactament això: són tantes coses i tantes realitats, tanta gent i tantes històries diferents que no té gaire sentit mostrar-s’hi ni totalment a favor ni totalment en contra, perquè ben bé no sabem de què estem parlant. No sabem si parlem de musulmans pobres pacífics o fanàtics o de sud-americans amb estudis universitaris; si parlem de gent racialitzada que regira els contenidors a la recerca de ferralla o de gent de l’est que fuig de la guerra, d’expatriats rics que treballen a grans multinacionals, de xinesos que porten basars o de classes altes –europeus i nord-americans– que s’apropien de pisos i finques amb afany especulador (o perquè ja no poden comprar res a ca seva). 

Tot això forma un embolic incomprensible, que s’acaba traduint en una realitat que ja no és de ningú, en un plegat de països, els que siguin, on els qui hi viuen tenen elements –però en tenen?– per pensar que ja no són a casa seva –i quan n’han tingut, durant el franquisme? Quan hi ha un estat fort darrere amb una cultura ‘nacional’ marcada i amb vertadera voluntat de supremacia –com a França–, tot això es canalitza de determinades maneres. Però precisament és en aquests estats ‘forts’ on més pugen els essencialismes de la terra, on la gent té més por dels canvis i els forasters i forans, i més es vota en clau xenòfoba. Els que no semblen perillar són els més perillosos… N’hi ha que tenen molt clar que la seva part del món és seva, i que hi vulgui posar un peu ho ha de fer des del respecte a la cultura que l’acull, amb la seva llengua i les seves lleis. Tenim dret de voler continuar sent el que som? Si ni tan sols l’estat que hauria de protegir-nos ho fa, ni ens garanteix la supervivència cultural i lingüística, com podem exigir al nouvingut, sovint ben dèbil, que ens respecti, quan ben sovint ni nosaltres mateixos semblem necessitats de veure perdurar la nostra llengua, perquè la bescanviem tot d’una? Aquí tothom fa componiments pràctics i potser comprensibles (com escriure en castellà per diners), però alhora es fot les mans al cap perquè un veí mallorquí parla en castellà a la caixera del súper (dominicana, i tan poc preocupada per la pervivència del català com el president del govern d’Espanya).