09/05/2021

El Nou Testament i la independència

3 min

Hola, per entendre el que està passant avui a Catalunya cal llegir el Nou Testament en català. No, no val qualsevol que tingueu a mà, al peu o al nas. Ha de ser el que es va publicar a Londres el 1832. El tradueix un exiliat català: Josep Melcior Prat. Diputat a les Corts per Catalunya el 1822, ha de fugir per cames per culpa de la democràcia espanyola: havia votat la suspensió del rei Ferran VII. Votar li podia costar la pena de mort i en aquell moment no tenia ganes de morir. A la ciutat britànica de Knaresborough Déu truca a la porta de Prat: rep un encàrrec de la Societat Bíblica Britànica i Estrangera. Amén.

Prat desconeixia la llengua grega original del Nou Testament. Agafa versions en llatí, francès, anglès, castellà i italià. D’aquí surt: Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesu-Christ traduhit de la Vulgata Llatina en llengua catalana, amb presència del text original. Per aquí, Jesucrist i els seus amics de road movie santa, desfilen parlant un català senzill, planer, quilomètric. Una llengua pop. Amb preservatiu de futur: antijocfloralesc. La paraula de Déu Prat arriba arreu. Dues edicions a Londres: 1832 i 1835. Una a Barcelona, 1836. I una a Madrid, 1888. D’Anglaterra el Nou Testament en català desembarcava a Catalunya com la droga, una bomba de rellotgeria puntual, o plutoni acabat de fer. A les fosques. Clandestí. Casa per casa. Més de vuit mil exemplars. Una traducció anònima. De fantasma. Irreal. Com un miracle. Ningú sabia qui l’havia fet. El que va passar amb el Nou Testament català fa al·lucinar mandonguilles amb sèpia els britànics. Vegeu l’informe, per sucar-hi pa, del 1871 de l’agent de la Societat Bíblica a Espanya sobre la recepció incessant, inacabable, eterna de l’obra: “El Govern intenta suprimir l’ús del català, i és prohibit a les escoles municipals [...]. Essent els catalans una raça conquerida, sembla que hi ha la política de fer-los oblidar la llengua de llurs pares”. Aquest és el pecat: el Nou Testament en català. I, com Jesucrist a la pel·lícula, ressuscita.

La traducció del llibre d’aventures, i ressaques santes a la revolució de Las Vegas espiritual, provoca un pollastre a Catalunya: revela una veritat no dita però real. La llengua viperina, diabòlica, demoníaca, satànica, el català, no pas Déu, obra el miracle: és la prova que la massa popular catalana segueix sent monolingüe. És l’acte de fe: el català creu i practica la llengua materna a les catacumbes. I que per arrossegar els catalans a la religió, a la Bíblia, als sants, a les verges, o no verges, als àngels, als coets, al fuster Ikea Josep i al bou i la mula, a la musaranya predicant, o al mosquit confessor, s’ha de fer en català. L’estat espanyol feia creure a tothom que Déu parlava castellà i que per resar o enviar-li un whatsapp s’ha de fer en aquesta llengua. Doncs no. Hi havia unes persones. Hi havia un país. Amagats a les coves, als búnquers, a les cases. Semblava un miracle, però no: és la realitat.

Com va dir sant Agustí un dia a la platja veient mosses en biquini: la realitat és la que és. L’any que ve farà cinc anys de l’1 d’Octubre. Aquell dia només serveix per a una cosa. Com la traducció del Nou Testament de Prat (com tantes coses davant dels nostres nassos!) revela que allò no ho parava ni Déu. Ni el diable. Res. Hi havia unes persones. Hi havia un país. Hem oblidat les persones. Hem oblidat el país. Hem oblidat. Es vol oblidar. El Nou Testament del 1832 com el referèndum del 2017 ens revela que tot és un acte de fe. Creure. No en el més enllà, sinó en el més aquí. La llengua. El país. Les persones. Tot. La llengua, permanentment proscrita, és un estat. D’ànim. D’expressió. Les persones atonyinades, empresonades, exiliades, també. Som un estat. Però encara no se’ns ha revelat. Perquè com el 1832 som un país ocupat. Que llegeix el Nou Testament o pornografia a les fosques. Que té por: no de Déu o del diable, sinó d’ell mateix. No fos cas que descobríssim qui som.

stats