Les nostres vides
La idea de la conspiració està molt arrelada a les nostres societats. Vivim en un món al qual creiem que li manca sentit; la incoherència, el fatalisme, les casualitats i el caos s’alineen contínuament per donar-nos un relat embogidor del que passa, que ens té sempre entre temorosos i estupefactes. Mirar les notícies es pot acabar convertint en un espectacle demencial.
Cap novel·la o ficció serà mai capaç d’igualar —en la dimensió d’irrealitat impensada, de dramatisme boig— el relat d’alguns telenotícies. Això fa que el consum d’informació sigui ja una forma més d’oci —potser el més dement que hagi existit mai—: ens apropem a les notícies amb l’ànsia d’espant amb la qual abans ho fèiem al cinema de terror o a les històries de fantasmes. La pandèmia pot haver agreujat aquesta sensació d’irrealitat informativa, però aquesta setmana, amb les declaracions en seu judicial del comissari Villarejo, la cosa pot haver agafat un aire encara més insà.
Tot allò que envolta el terrorisme islamista sempre és sòrdid i alhora tristament fascinador: el fanatisme de la puresa, la violència i la fe, el desarrelament nihilista dels que han perdut el nord en un món que presumeix d’haver deixat enrere qualsevol lligam amb els vells absoluts. L’islamisme ha ocupat el lloc de l’anarquisme de fa just cent anys: els ideals de transformació radical del món a través de la sang i les bombes. Però que l’estat espanyol, sabedor que un grupuscle terrorista islamista tenia en ment d’atemptar a Catalunya, hagués deixat fer-ho per perjudicar el país —com diu Villarejo davant d’un jutge—, tot per entorpir el referèndum d’autodeterminació unilateral, desgastar la seva classe política o castigar la seva ciutadania desafecta amb Espanya, no deixa de ser una hipòtesi tan esfereïdora que, pel simple fet de posar-se damunt de la taula, ja demana ser investigada —judicialment i periodísticament— en tota la seva extensió.
S’ha vist en novel·les i sèries de televisió: la claveguera dels serveis d’espionatge manipula les intencions terroristes d’un plegat de fanàtics per desestabilitzar els enemics polítics; no és cap història nova. Però una cosa és la ficció i l’altra és el nostre dia a dia, o aquell dia d’agost de 2017 en què tantes persones van perdre la vida a la Rambla de Barcelona. Pensar que això pugui ser veritat, i que la vida i la mort de gent innocent pugui dependre de jocs miserables d’aquesta magnitud, ens deixa a tots en una impotència i en una ràbia que s’hauria de traduir en alguna cosa més que simple indignació a les xarxes socials.
La ciutadania té dret a saber la veritat: no s’hi val que ni la classe política tiri terra sobre l’assumpte (amb l’avinença fins i tot dels que més van d’enemics dels poderosos: l’esquerra autèntica) ni que el periodisme que té més recursos (però que viu a l’ombra del polític que paga subvencions) s’esforci per distreure’ns amb cançons sobre la poca credibilitat de Villarejo. Una ciutadania dòcil o en la inòpia és la que permet que s’hi pugui jugar així, fins i tot posant les pròpies vides sobre el tauler.
Melcior Comes és escriptor
