Professor i expolíticD'ençà de l'inici del procés sobiranista a Catalunya i durant tots aquests mesos d'enrenou, inquietud i repressió, si una cosa ha destacat clarament per sobre de la retòrica oficial del Govern espanyol i la cridòria mediàtica ha estat el silenci de sectors considerats fins aleshores progressistes. Òbviament, a hores d'ara, ja no cal ni demanar-se què se n'ha fet del discurs polític de la considerada esquerra tradicional, però sí que ha decebut l'espiral de silenci, de mudesa, que s'ha produït en molts àmbits progressistes espanyols.
En aquests moments, tothom ja n'és ben conscient. Si en comptes del conflicte català –com els agrada dir–, la qüestió hagués estat qualsevol altra, les veus del progressisme mai no haurien permès tal grau d'agressivitat als drets fonamentals ni tampoc l'actual degeneració democràtica. Ens han deixat clar, ben clar, que el problema, l'obstacle real, continua i continuarà sent el reconeixement de les identitats nacionals a l'Estat espanyol.
Però amb independència d'aquesta dramàtica realitat, des del punt de vista dels lligams identitaris, culturals i lingüístics, fins i tot econòmics, que compartim les Illes Balears i el País Valencià amb Catalunya, el silenci més ensordidor ha estat el que s'ha manifestat en l'àmbit institucional. Molt especialment perquè ambdós territoris estan governats per opcions polítiques i pactes d'esquerra progressista. De fet, més enllà d'algunes apel·lacions genèriques al diàleg, els pronunciaments dels respectius governs i parlaments han estat inexistents o bé, si s'han produït, s'han articulat amb el to més baix possible. En el cas de les Illes Balears, únicament els càrrecs polítics de Més han aconseguit aixecar la veu, tot i que més aviat en l'àmbit de partit i no en l'institucional.
És fàcil d'imaginar que tanta prudència, a tots dos territoris, vengui motivada per allò del temor a l'ona expansiva, que la qüestió catalana contamini els respectius àmbits electorals i malmeti l'acció de govern duita a terme amb prou diligència aquests darrers anys. D'altra banda, també cal considerar els equilibris interns que necessita qualsevol pacte de govern, ja sigui el pacte del Botànic o el darrer pacte de les Illes Balears, especialment si es reforcen amb suports externs al mateix govern. No obstant això, el ‘perfil baix’ davant la crisi catalana dona ales al discurs fàcil i simplista del PP i Cs, i, a més, tots dos partits es troben ben còmodes en aquest terreny. A més, tanta prudència institucional no fa més que justificar, tot i que sigui involuntàriament, l'ambigüitat de les delegacions socialistes (en aquest cas, PSIB, PSPV) i salvar el trist paper que farien formant part de la ‘comparsa’ en què s'ha transformat el PSOE.
Ara bé, la qüestió de fons segur que pot ser més complexa. L'estratègia de la letargia, de la cautela o d'intentar romandre al marge en situacions realment cabdals, com ara l'actual, pot arribar a ser tòxica. Convé no oblidar que el procés d'autodeterminació de Catalunya ha posat al descobert –i cada cop ho farà més– la profunda crisi democràtica de l’Estat espanyol i la inqüestionable vulneració de drets fonamentals i polítics. I això, a ulls de tot Europa, i amb el destacat ressò internacional. El Govern espanyol ha jugat brut i malament. S'admeti o no, enviar a presó un govern democràticament escollit, intervenir les institucions catalanes i judialitzar el dret d'autodeterminació és un vergonya i una clara involució democràtica. Ara ja no es tracta d'opinar sobre l'independentisme, ja no es tracta d'esperar els resultats de la justícia alemanya, belga, o qualsevol altra. Realment, allò important és que s'han depassat les línies vermelles que emmarquen una democràcia.
En el futur, l'enquistament de la situació, la negació del diàleg i el gran error de judialitzar el procés, incomodarà cada cop més el posicionament polític de la tebior o de l'ambigüitat. La gravetat dels fets (repressió, empresonaments, qüestionament de la independència judicial, crisi dels drets fonamentals) i, sobretot, la seva continuïtat en el temps, passarà factura i acabarà desacreditant políticament qui no parli clar o no aixequi la veu. Al meu parer, caldrà prendre consciència de l'absoluta transcendència de la situació. No solament per la regressió democràtica, l'autoritarisme creixent o la preocupant deriva judicial, sinó també per l'adversitat que està patint Catalunya, el nostre territori germà. Qui pensi que les Illes Balears o el País Valencià poden mirar a una altra banda, s'equivoca. Qui pensi que la situació tornarà a ser com abans, s'equivoca. Ben al contrari. Ni podem normalitzar la repressió, ni podem admetre el menyspreu als drets nacionals. Qualsevol d'aquestes opcions, qualsevol d'aquests silencis, tard o d'hora ens pot passar factura, ens pot sortir molt car. Després de tanta cautela institucional, gairebé a un any de les properes eleccions, just esper que campanyes, candidats i programes parlin clar, així, com a mínim, no farem certa la dita popular: “qui calla, hi consent”.
