De l’article de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919-Granada, 2012) a l’Avui (15-IX-1979). En un article posterior sobre l’Aran, aquesta escriptora i articulista va esmentar el tractat que va atorgar als aranesos l’empara dels reis catalans. Segons les seves dades –basades en les de l’historiador Joan Reglà– enguany seria el 850è aniversari d’aquell esdeveniment. Fa deu anys, però, Pere Benito, de la Universitat de Lleida, va advertir que l’anomenat Tractat d’Emparança a favor de la Vall d’Aran s’havia signat a Viella el març de l’any 1130 per Alfons el Bataller.
Soc filla de terres lleidatanes i no coneixia la seva part més bella: la Vall d'Aran, que alguns anomenen, erròniament, «la Suïssa espanyola». Quan era xiqueta sentia parlar d'aquella vall com d'un jardí inaccessible durant deu mesos de l'any per culpa de la neu. El túnel de Viella era, encara, una promesa reial amenitzada de discursos i trompetes. Avui, malgrat el túnel –i en quin estat lamentable es troba!–, la Vall d'Aran continua essent un bocí de pàtria aïllat no sols pels imperatius de la geografia física. Escoltant els aranesos durant el mes d'agost, caminant pels seus poblets de rondalla, he pogut comprovar fins a quin punt n'estem allunyats els catalans que vivim al sud de la boca del túnel i del port de la Bonaigua; fins a quin punt són ells lluny de nosaltres. És un allunyament fruit de circumstàncies històriques més que geogràfiques. Els aranesos s'han sentit protegits pel veïnatge de França més que per la Catalunya d'una Espanya que no ha fet la revolució burgesa capaç d'afrontar i modificar els inconvenients de la topografia i de les inclemències atmosfèriques. Són moltes les famílies araneses que envien diàriament o setmanalment els fills a estudiar a França o bé utilitzen els serveis francesos de socors muntanyencs i fins i tot sanitaris. És així, no pas únicament per la facilitat de comunicació amb França, sinó perquè el progrés sociopolític del país veí ofereix possibilitats reals i no retòriques. De problema de llengua, no n'hi ha, puix que l'aranès parla, ultra la seva, les llengües francesa, catalana i castellana. No em proposo analitzar l'originalitat de la Vall d'Aran, ni podria proposar-m'ho atesa la precarietat dels meus coneixements sobre qüestions tan essencials com la seva economia i les modificacions sociològiques que li han imposat l'explotació dels seus recursos hidràulics, obres que requeriren contingents de mà d'obra andalusa, aragonesa, gallega i castellana que avui constitueixen la meitat de la població dels seus divuit municipis. Cal tenir-ho present a l'hora de la reconstrucció nacional de Catalunya. Aquesta no és més que la primera reflexió d'una sensació recentment viscuda: que la Vall d'Aran és lluny de nosaltres no sols per culpa de la neu, sinó perquè els sistemes polítics d'Espanya ens han allunyat els uns dels altres. Aquest any el turisme català no aranès —ho especifico perquè l'Aran és Catalunya i cal no oblidar-ho– ha estat numèricament important i són molts els catalans que prenen els problemes de l'Aran com a propis i no des de l'òptica del turista d'altres terres. És una bona actitud perquè rebutja la idea que la Vall d'Aran és «una altra cosa». Els problemes de l'Aran són els de la Generalitat de Catalunya que volem efectiva i en funcionament i no fictícia. Tornar a les «baronies» i «senyories» medievals, com pretenen alguns aranesos, no és la solució, per pròspers que fossin en el seu temps. [...]