La nostra Arcàdia feliç
Escric l’article els mateixos dies que Emmanuel Macron visita oficialment els Estats Units. Les cares de Joe Biden i de Macron intenten amagar les dissonàncies que històricament han mantingut els seus respectius estats. Els nord-americans ho tenen clar d’ençà que esdevingueren un imperi, van a la seva, tot defensant llurs interessos, que sovint no coincideixen amb els dels europeus. Per altra banda, els francesos i la seva grandeur tampoc no són fàcils de tractar. En definitiva, aparenten bona sintonia quan realment la situació resulta molt més complexa. Els anglesos no piulen i de moment no saben com se’n sortiran, de la calabruixada econòmica que tenen al damunt. És clar, després del Brexit i sense Elisabet II, Downing Street sembla perdut i desorientat. L’únic que tenen clar és que han d’ajudar militarment Ucraïna i no han de deixar que els russos arribin a les portes d’Europa occidental.
Realment, sobre allò que volia escriure i reflexionar –a les acaballes d’enguany– és la guerra i consegüent invasió d’Ucraïna de part de Rússia, que tant de patiment i dolor ha causat al llarg dels darrers mesos. Les conseqüències abasten molts de fronts. Des dels canvis en la geopolítica de l’energia a escala regional i planetària a les noves fórmules de guerra tecnològica i militar que s’estan desenvolupant i que marcaran aquest segle XXI. Semblava que el conflicte entre Armènia i Azerbaidjan per la regió de Nagorno Karabakh havia donat prou pistes de com es desenvoluparien les guerres tecnològiques del futur, i amb el que veiem diàriament tothom n’ha pres nota, menys l’os rus que s’està quedant sense ungles.
De la incredulitat i sorpresa inicials el mes de febrer fins a arribar a l’abandonament de la ciutat de Kherson per part dels russos, hem estat testimonis –amb la poca informació veraç que tenim– dels nombrosos problemes que les tropes russes han patit per assolir els seus objectius. Al llarg dels mesos, les imatges de vehicles blindats i carros russos destrossats als camins o emboscats en columnes senceres o combois logístics sense fi –empantanegats per fallides mecàniques– han estat constants. La destrossa militar que patiren a Khàrkiv o que desistissin de prendre Kíiv els primers deu dies de l’inici de les hostilitats dibuixen un paisatge sorprenent i desolador per a les tropes de la Federació Russa. Evidentment, no es pot escriure res definitiu, no tenim perspectiva suficient. Sí que s’ha posat en evidència que les forces militars russes no eren imbatibles, ni tampoc tan dolentes com alguns pretenen. De fet, en aquest conflicte, no han deixat de reajustar les seves forces i tàctiques, per aquest motiu extreure’n conclusions és més difícil.
La doctrina i els materials creats per l’antiga URSS, que conformaren les tàctiques i estratègies del Pacte de Varsòvia, han estat vigents fins no fa gaire temps. Grans divisions cuirassades i blindades havien de creuar en pocs dies els territoris d’Europa Occidental. Dipòsits enormes de material militar, que ara han resultat obsolets. Tot plegat, n’hi havia prou de veure la composició dels exèrcits de Polònia, Bulgària o Hongria en l’era soviètica. Aquesta mentalitat, pròpia del període de la Guerra Freda i la victòria a la II Guerra Mundial, va configurar una tradició russa de sacrificar sense contemplacions moltes vides i molt de material militar per aconseguir els seus objectius. Aquesta tradició els va fer creure que ells constituïen una societat heroica, davant un Occident decrèpit i pervertit. Si els tsars, i els soviètics, havien creat els seus imperis amb aquesta mentalitat, per què l’haurien de canviar ara?
Podem establir diverses hipòtesis vers allò que succeirà els propers mesos. Les grans decisions podran venir de Washington i Moscou, sense passar per Kíiv, no seria la primera vegada que això passa. Els arsenals i les butxaques dels occidentals s’han buidat fins a límits difícils de sostenir. Fins quan els ciutadans europeus estaran disposats a pagar l’energia i les hipoteques més cares? O a passar fred? Les despeses d’armament s’han disparat de manera impensable. Algú n’està traient un bon rèdit. La banca internacional i les petrolieres tenen les arques plenes de dòlars i euros. I a Putin tampoc no li convé gaire allargar el conflicte, no fos cosa que els seus súbdits prenguessin mostra dels xinesos, sortissin al carrer i comencessin a pensar per ells mateixos. La complexitat del tema és evident . De moment, els russos han desistit de la seva amenaça nuclear i ara intenten que la línia natural del riu Dniéper faci de frontera, mentre concentren les seves tropes a Zaporíjia, Donetsk i Lugansk, amb la intenció de consolidar i perpetuar les posicions i els territoris conquerits. Acceptarà el poble ucraïnès aquest sacrifici, per guanyar una pau temporal? És clar que en algun moment les parts implicades s’hauran de seure a la taula de negociacions. Però amb quines cartes?
Per ara les bombes i els míssils russos cauen de manera selectiva damunt la població ucraïnesa, tot deixant un reguitzell de morts cada dia. Als russos els cal guanyar temps, a l’espera que el dur hivern passi i que les tropes mobilitzades les darreres setmanes agafin consistència i siguin desplegades al front. Les incerteses són evidents: li creixeran les ungles a l’os rus? I l’os panda xinès, què en pensa? A Washington, on ningú no deixa veure ni entreveure les seves cartes, no passaran fred i guarniran les seves cases amb els lluents penjolls de Nadal, mentre –a tot drap– cantaran nadales al pare Noel. I a les porxades onejarà la bandera estelada.
A la nostra Arcàdia feliç, les garlandes il·luminen els camins nadalencs, els torrons són als prestatges de les botigues o dins els rebosts. Les pantalles fan olor de colònia barata; i a les xarxes, els futurs candidats escalfen motors amb el somni d’una victòria. A Kíiv, a Moscou i a Ciutat, el món gira i gira sense deixar de sorprendre’ns. Un any per no oblidar.
