22/10/2021

Nostàlgia

Arran d’un breu discurs que la jove escriptora castellana Ana Iris Simón va fer davant del president del govern espanyol el passat mes de maig, s’ha tornat a parlar molt aquestes darreres setmanes d’una mena de rara nostàlgia del benestar que estaria recorrent les venes de tota una generació. 

Iris Simón, que també ha fet el seu primer llibre sobre el tema (llibre que sembla que s’està venent molt bé), i que ja ha fitxat per algun diari d’importància arran de les seves opinions 'estrambòtiques', ve a dir que els nostres pares ho varen tenir més fàcil i que, per tant, els fills d’aquesta època nostra (amb la globalització, el canvi climàtic, la revolució d’internet, l’accentuació del despoblament rural…) ho estan passant molt malament perquè no tenen feina fixa i no poden accedir a l’habitatge o simplement comprar-se un cotxe. 

Cargando
No hay anuncios

A més, les dones han de tenir els seus fills cada vegada més tard, perquè la biologia no està harmonitzada amb els requeriments del mercat laboral i la formació. Que hi hagi queixes legítimes –podria ser més fàcil, per als joves, i les cases podrien tenir preus més assequibles…– no treu que mirar cap enrere per voler tot això (més polítiques igualitàries, proteccionistes, fet i fet) sigui més aviat llastimós. 

Per un costat, enyorar els anys 60 i 70 del segle passat (quan el padrí de Simón, diu, podia mantenir tota una gran família fent vinya…), quan a Espanya hi havia una dictadura sinistra, i una economia més rural i industrial i més opcions per accedir a la propietat, no deixa de ser deplorable. 

Cargando
No hay anuncios

Però Simón enyora molt més els 90: quan encara les coses tenien una certa estabilitat; havia acabat de caure el mur de Berlín i la globalització no havia arrencat de veres. Llavors va venir la desindustrialització, el buidatge definitiu dels pobles ‘rurals’, l’euro… Els canvis. Jo crec que el que enyora és la infantesa, fet i fet, quan tot estava pagat i els pares proveïen nodrint el miratge d’un món de xocolata desfeta. I això en boca d’algú nascut als anys 90, que ara diu lamentar haver anat a estudiar a Madrid i haver abandonat la vida del petit poble manxec on es va criar, o haver-se pensat que la universitat era un futur millor que no una feina en el sector agrícola. 

“Em fa enveja la vida que els meus pares tenien a la meva edat”, va començar dient en el seu discurs ja viral, i tot perquè amb menys de 30 anys els seus pares ja tenien dos fills i un cotxe i una feina (funcionaris de correus…). I voler tot això és ben legítim. Però que vulgui que això sigui possible aturant la globalització, tornant a abans del 1989, és perillós. Ens basta agafar la calculadora: fa trenta anys érem tres vegades més pobres, almenys pel que fa al PIB. És a dir: n’hi ha que enyoren la misèria; només perquè sí, els semblava més fàcil tot, en una societat que tampoc no era més igualitària, almenys segons cap barem objectiu. Fer d’una dèria personal –pares funcionaris, vida de poble– una proposta política és massa habitual. La veritat és una altra: són les lleis laborals que protegeixen els pares –és a dir, la nostàlgia– les que condemnen els fills a menjar-se els mocs.  

Cargando
No hay anuncios

Melcior Comes és escriptor