Nosferatu o Tamames

Ara fa 101 anys que les tenebroses llegendes, les pors, els terrors, el pànic eclosionaren al peu de l’estrena del film Nosferatu, dirigit per Wilhelm Murnau. Per trobar un antecedent ben ubicat a la història de la literatura, haurem de retrocedir als anys 90 del segle XIX, amb la publicació de Dràcula de Bram Stoker. De “nosferatus” i de “dràcules”, després de Murnau se n’han rodat més d’una dotzena (Polanski i Ford Coppola, per exemple), però cap títol no ha assolit la capacitat de pertorbació que conté el film de Murnau.

Les històries del cinema i de l’art en general relacionen aquest film i el moviment expressionista en general amb la gran crisi d’entreguerres. Des del grafisme fins a les obres d’art més reveladores, tot aspergeix arreu el perfum de l’espant. Antonio Gramsci, esmolant unes paraules de Karl Marx, havia deixat per al futur un diagnòstic aplicable a totes les grans crisis: “El vell món es mor. El nou tarda a aparèixer. I llavors és quan sorgeixen els monstres”.

Des de fa uns mesos llargs, els pobres ciutadans que miram d’anar tirant amb un cert decòrum i sense fer mal a ningú hem hagut d’anotar el creixement tumultuós de les prèdiques sobre les antigues presències i el retorn segur –“científicament inqüestionable”, deia un expert en aquestes corredisses– d’alienígenes. I és clar que el món vell es mor, mentre que el nou tarda a aparèixer, encara que els primers indicis fan un pànic esfereïdor. És, per tant, temps de monstres: ara ho tenen tot al seu favor, saben que estam entre dues aigües. De moment, alguns dels seus heralds fan tot quant poden per intimidar-nos mortalment.

Si he de dir veritat, més m’estimaria haver de fer camí amb en Nosferatu que no amb en Ramón Tamames, per posar un exemple ingènuament fantasiós.