Les normes de la guerra

“Fins i tot les guerres tenen normes”, ha dit recentment António Guterres, el secretari general de les Nacions Unides. La frase sembla tan brutal com ho és realment. Porta implícita l’acceptació de la violència com un fet irremeiable. Les guerres estan consentides, les guerres es propicien, les guerres es justifiquen, la compra i venda d’armament és legal i molts països s’enriqueixen gràcies a les guerres alienes. Hem acceptat la guerra com una solució inevitable a conflictes evitables o hem admès que hi ha conflictes inevitables que només els pot solucionar una guerra. La guerra com a solució i la pau com a utopia. Les nacions no estan unides, hi ha un organisme amb aquest nom que dona sous a molta gent i que accepta la guerra amb uns mínims: no deixar morir les persones de gana o de set, o no bombardejar hospitals ni assassinar periodistes, per exemple. Però la guerra no té mínims, la violència no té límits, perquè les persones moren de gana i de set, es bombardegen hospitals i s’assassinen periodistes. Passa això i molt més, i tot és horrorós, tant, que ni soc capaç d’escriure-ho. Fa molt de mal, el món. 

La sentència de Guterres és esgarrifosa perquè assumeix de manera contundent la violència estructural, com si ja no ens pogués sorprendre i, per tant, el que cal, i el que s’ha fet fins ara, és posar regles per exercir aquesta violència. Unes regles tan absurdes que permeten matar les persones, però dins uns paràmetres, no val matar de qualsevol manera. És com si encara visquéssim en els temps en què es feien duels per honor i la vida valgués molt menys que l’honor. És com si la guerra fos aquell objecte que hem vist tota la vida a casa, una herència que ni es mou de lloc ni es toca. No cal pensar si ens agrada o no. És allà. Sempre ha estat allà i ni se’ns acut que en algun moment pugui deixar de ser-hi. Només si li cau una bomba a sobre, per culpa d’una guerra. Un dany col·lateral. Un altre concepte acceptat com a inevitable. La vida és així, que cantava aquell. 

La guerra és el caos i hem posat normes al caos. Fins i tot el caos ha d’estar organitzat, regulat. Com hem organitzat l’explotació a través del capitalisme. Com ens hem donat uns drets humans perquè no sigui dit. És tan absurd com el criteri que permet referir-se als crims de guerra. Aquest convencionalisme forma part de les regles de la guerra. En una guerra, plena de crims, n’hi ha que estan dins de la norma i d’altres que estan fora. Els que estan fora no es poden consentir. Els altres... També sona estranya l’expressió “no és una guerra, és un genocidi”, però la violència té a mà un ventall ampli de nomenclatures específiques. La violència masclista, per exemple, també està definida concretament, però es considera una exageració parlar de “guerra contra les dones” encara que cada any hi hagi milers d’assassinats.  

Una guerra és el que dicten les normes de com ha de ser una guerra. Fora d’això hi ha tota una altra nomenclatura eufemística per anomenar el terror, la mort i la destrucció. No té cap sentit, però tot i així es fa seriosament, demanar a qui fa la guerra que respecti els drets humans. És com demanar a un piròman que respecti el bosc. Té sentit exigir que no hi hagi més guerres. És el que hauria de ser. Però, curiosament, el pacifisme es considera càndid. Perquè no hem acceptat la pau com una possibilitat real per conviure entre éssers humans. I, en realitat, és tan ingenu pensar en la pau al món com terriblement pervers dir que “fins i tot les guerres tenen normes”.