“No em retenguis” és la petició que Jesús de Natzaret dirigeix a Maria de Magdala i que podem llegir al final de l’Evangeli segons Joan. És un dels moments més captivadors i misteriosos de tota la Bíblia. Dos dies després de la crucifixió de Jesús, la notícia del sepulcre buit corre tant entre els seus seguidors com entre els botxins. La mort del predicador galileu ha estat summament cruel. La creu era un suplici romà destinat als enemics de l’Imperi i una maledicció per a un jueu, morir exposat com una bèstia salvatge. El relat de la Passió de Jesús és d'una violència extrema exercida des de la masculinitat més arrelada. La traïció a Jesús, la reacció dels seguidors amb l’espasa, el judici, les burles i la tortura, jugar-se la túnica als daus... tot plegat ens dibuixa un món despietat en el qual les dones són testimonis muts.
Ben diferent del que passa amb el silenci esfereïdor del sepulcre buit. No pot ser casual que sigui una dona, un ésser que no era ningú, l’única que es topa amb Jesús ressuscitat, aquell que uns dies abans havia mort vexat i abandonat per tots. Més endavant els evangelis parlen d’aparicions de Jesús als seus seguidors, manifestacions gairebé fantasmagòriques d’un Crist que travessa les parets i desapareix davant la vista de tots. Només Maria de Magdala veu Jesús acabat de ressuscitar, quan encara pot ser retingut al món.
És per això que Jesús ha de demanar-li que no el retengui. No perquè aquella dona pogués agafar i guardar-se Jesús, sinó perquè havia d’entendre que el Jesús humà que havia estat glorificat no pot romandre més entre els humans. Calia entendre, en definitiva, que la proximitat de Déu pot ser el pitjor obstacle per a la fe. Déu necessita marcar la distància amb les seves criatures, d’altra manera és massa forta la temptació de manipular-lo i domesticar-lo. No és casual que el Parenostre, la principal oració cristiana, comenci reconeixent que el Pare no és a qualsevol banda, sinó al cel.
Tot seguit, Maria de Magdala rep l’encàrrec d’explicar als seguidors de Jesús el que havia vist. Un detall ben significatiu que ens recorda que l’Església neix femenina. Aquest encàrrec evidencia també la diferència entre la fe confiada de Maria i la necessitat de veure, tocar i entendre dels deixebles. Aquells mateixos homes que havien abandonat el seu mestre ara no poden concebre fer-se seguidors d’una absència, d’entendre que han de fer-se presents en el buit que aquell ha deixat. Els posteriors relats de les aparicions, amb instruccions cap a Pere i la resta d’apòstols, no són sinó el reflex de la seva impotència per entendre la profunda senzillesa del fet de la resurrecció, de com la mort pot arribar a donar sentit a l’existència, que es veu així projectada cap a l’eternitat. Ho havia entès Maria de Magdala i ho sistematitzarà més endavant Pau de Tars, tot reconeixent la insensatesa i l’escàndol que suposa per al món el fet de creure en un crucificat.
Aquest relat de la Pasqua ens recorda que la història del cristianisme podria escriure's a partir de la tensió entre els que volen fer present Déu, a través de normes, de ritus o d’imatges, i els que saben que no podem retenir-lo, que només la distància evita la distorsió i la superficialitat de la fe. És per això que l’actitud de Maria de Magdala davant el Déu que s’absenta continua essent una lliçó per a tots els creients.
