OPINIÓ
Opinió 19/03/2016

No somiem REB

3 min

D'ençà de l'accés a l'autonomia, les Illes Balears hem mantingut una lluita constant pel finançament autonòmic. Ja a l'hora de fer els primers pressupostos autonòmics de 1983, quan encara les competències eren minses i el Govern de les Illes Balears era poc més que una agrupació d'antigues delegacions dels ministeris de l'Estat, les partides pressupostàries que va preveure el govern central per assignar directament a les Illes Balears no quadraven amb els imports reconeguts en els decrets de transferències de les competències ja assumides. Se'ns donava menys doblers que els que fins aleshores havien rebut les antigues delegacions ministerials. Com era lògic, rectificaren l'error, però podem dir que des del primer minut d'accés a l'autonomia el govern central, via pressupostos de l'Estat, ja ens feia mangarrufes. Era el començament d'un camí que mai hem pogut redreçar i ens ha portat a una insuficiència financera crònica, que al meu parer no té solució dins el marc de l'Estat espanyol.

Més endavant, i a mesura que el procés de traspàs de competències a totes les comunitats autònomes (CA) anava avançant, es van implementar els anomenats sistemes de finançament autonòmic, amb una certa òptica de corresponsabilitat fiscal i desig d'objectivitat i neutralitat per a totes les CA de règim comú. La realitat fou més decebedora, cap dels sistemes de finançament autonòmic s'ha elaborat amb uns criteris objectius. Mai s'ha estudiat prèviament quines variables s'havien de ponderar per establir un model just i equitatiu (població de dret o fet, esforç fiscal, insularitat, etc.); tots els sistemes de finançament autonòmic s'han avaluat a la inversa. És a dir, primer s'ha calculat quines quantitats aproximades havien de rebre, una a una, les CA, i a partir d'aquí, s'ha elaborat una fórmula, pretesament objectiva, que doni el resultat volgut. És a dir, els distints sistemes de finançament han tingut un condicionament important: el pes polític de cada comunitat autònoma dins el conjunt de Espanya i, com tots saben, el nostre, a Madrid, els fa rialles.

Davant aquesta situació, els successius governs de les Illes Balears han volgut cercar solucions imaginatives, intentant jugar de tu a tu amb els governs centrals (més clarament pidolar); a partir d'aquí, la història dels fracassos és interminable. El primer fou l'intent d'incloure el concert econòmic a la proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de 1991, la tramitació del qual el Congrés de Diputats no va ni tan sols prendre en consideració. Més endavant, durant la III Legislatura autonòmica, es va aprovar la proposició de llei 345/95 de 30 de març, relativa a règim econòmic i fiscal especial de les Illes Balears. Cal dir que era un projecte ambiciós, que establia criteris econòmics i de caire fiscal, i es basava en el reconeixement explícit de la insularitat. Aquesta proposició no va anar endavant i es va passar del REFB al REB; la supressió de la F deixa clar que la fiscalitat especial adaptada al nostre marc insular quedava pel camí. Finalment, el 29 de juliol de 1998 s'aprovava la Llei 30/1998, del Règim Especial de les Illes Balears. Clarament insuficient i que no donà solució als problemes de la insularitat. Cal dir, a més a més, que el desplegament efectiu d'aquesta llei no s'ha culminat, i de moment no en duu camí.

Som molts els illencs que anam acabant la paciència i que no ens fiem de la voluntat i fins i tot de la possibilitat d'aconseguir un finançament just. Hem passat de ser la primera CA en renda per càpita a la setena, l'espoliació fiscal continua sense aturador. La nostra aportació econòmica al conjunt de l'Estat és clarament pròpia d'una situació colonial amb tots els ets i el uts. Espanya, pel que fa al nostre finançament, no forma part de la solució. Espanya és el problema. Al llarg dels 300 anys d'incorporació, primer a Castella i després a aquesta Espanya de matriu castellana, el clam de la nostra terra s'ha fet sentir espesses vegades. La democràcia i l'autonomia no han bastat per superar aquesta discriminació respecte d'altres territoris de l'Estat. Els recursos d'allò que abans anomenaven Espanya assimilada són drenats cap a la capital per mantenir les regions subsidiades del Sud, es compra la pau social abans de promoure les reformes estructurals que ajudin a millorar l'economia productiva d'aquestes regions, la qual cosa perjudica els seus habitants i els furta un futur més digne. La resta de recursos es dilapiden en inversions que no responen a criteris econòmics, sinó a reforçar políticament la capital i la seva capacitat de control sobre el territori. Amb la caixa buida no hi ha ni REFB ni REB ni RB possible i efectiu.

Una reflexió final: el que hem aportat, des de l'accés al règim democràtic del 78, els territoris de parla catalana al conjunt d'Espanya és una xifra equivalent al fons europeus que ha rebut Espanya de la Unió Europea d'ençà de la incorporació efectiva l'1 de gener de 1986. Per pensar-hi!

stats