28/05/2022

No s’ha acabat

2 min

Abans que la verola del mico -que ja ha desplaçat (informativament) l’anomenada hepatitis greu d’origen encara no aclarit en alguns menors- ocupi tots els comentaris i converses sobre salut humana i epidèmies, i tot i ser conscient que les autoritats sanitàries intenten minimitzar l’actual presència del covid-19 entre nosaltres, us escric algunes consideracions.

La xifra de morts registrades a Espanya amb el diagnòstic de covid és d’unes 2.000 al mes. Si mantenim aquestes xifres durant l’any 2022, unes 25.000 persones podrien morir aquest any de covid-19, sempre que no hi hagi ensurts de variants més agressives; en algunes zones del planeta la transmissió i, per tant, la replicació és més elevada que mai des de l’inici de la pandèmia. L’extrapolació és de traç gruixut, i podria disminuir significativament amb una mirada optimista.

Vivim en una de les zones del món amb millor protecció vacunal i, malgrat això, encara estem lluny de reparar els efectes que la pandèmia ha tingut sobre el sistema de salut. Si minimitzem la pandèmia podrien fer-nos creure que el conjunt del sistema sanitari ha tornat a la normalitat, quan molts professional malden perquè no se’ls oblidi i molts pacients són conscients que no tenen el servei que tenien abans de la pandèmia, tot i que llavors el sector sanitari ja demanava més atenció i dotació pressupostària.

Segons dades de l’INE, l’any 2020 es van declarar més de 60.000 morts per la pandèmia de SARS-CoV-2. Les xifres de l’any 2019 de morts per complicació de la grip tradicional van ser 1.459. Els que utilitzen l’expressió gripalitzar han de fer una aproximació a aquestes xifres, com jo intento tenir present que les proves per diagnosticar el covid s’han emprat amb caràcter general, i moltes morts per complicacions de la grip no consten com a tals per manca de confirmació de presència de l’orthomyxoviridae influenza A; amb tot, la diferència segueix essent molt gran i hem de ser conscients que la pandèmia no ha finalitzat.

Dos anys i tres mesos després, els sistemes de vigilància epidemiològica vinculats a l’assistència sanitària segueixen tenint mancances, la vinculació de l’assistència sanitària amb els serveis comunitaris segueix essent deficient, l’assistència primària pateix dels dèficits agreujats que ja coneixíem, l’assistència hospitalària ha alterat el pes relatiu en l’aportació al seu funcionament en benefici dels grans centres altament tecnificats, el sistema per atendre persones soles en els seus darrers anys de vida segueix sense redefinir-se i els edificis públics no han fet l’adaptació necessària per assegurar la ventilació adequada i per controlar la qualitat de l’aire.

Seguirem. Però tota organització té un mòdul d’elasticitat límit o mòdul de Young, i els sistemes de salut avançats l’han superat i han perdut capacitat de resposta, han perdut eficàcia en l’acció contra les malalties que requereixen diagnòstic precoç. Aquesta és la gran feinada dels propers temps.