No hi haurà pau per a Ucraïna
La pròxima vegada que un emocionat presentador de notícies parli de la possibilitat d’arribar al final de la guerra amb un “acord” en què Ucraïna “cedeix terra a canvi de la pau”, voldré que mantingui una conversa amb l’Adeline. A Lviv, la setmana passada, l’Adeline em va ensenyar, al mapa del seu telèfon, la casa que ha perdut a Nova Kakhovka, ocupada per Rússia, just davant del territori alliberat per Ucraïna que envolta Kherson, a l’altra banda del riu Dniéper. Miri, em va dir amb llàgrimes als ulls, en aquesta foto de satèl·lit es veu el desastre ecològic causat per la destrucció de la presa de Kakhovka per part de Rússia el 2023. I aquest és el lloc on l’Adeline somiava obrir una petita galeria d’art. “Per què haig de renunciar a casa meva?”, va exclamar. Efectivament: per què?
El territori ocupat per Rússia és de la mida de Portugal i Eslovènia junts. És difícil obtenir xifres precises, però potser hi viuen uns 5 milions de persones, mentre que almenys 2 milions més de refugiats d’aquests territoris ara són en altres llocs. Dins dels territoris ocupats, els ucraïnesos s’enfronten a una repressió brutal i a una russificació sistemàtica. A fora, als refugiats com l’Adeline només els queden records, fotografies antigues i les claus de la casa que han perdut. No hauríem de fer servir aquestes paraules tranquil·litzadores –“terra a canvi de pau”– per blanquejar el monstruós i constant crim de l’ocupació.
A Ucraïna no hi ha ningú que cregui que un “acord” pot posar fi a la guerra per sempre, encara que les negociacions possibilitin d’entrada un fràgil alto el foc. No és només la terra, el que Rússia ha conquerit mitjançant una conquesta brutal; són les cases, les històries familiars, les vides i els mitjans de subsistència de milions d’homes, dones i infants. Ucraïna no “cedeix” territori, de la mateixa manera que jo no “cedeixo” el meu cotxe si un delinqüent me’l roba i no el puc recuperar. D’això no se’n pot dir pau. Una pau justa, en què l’Adeline torni a casa després de l’alliberament de tot el territori ucraïnès i en què Rússia repari el mal i Vladímir Putin sigui jutjat a la Haia, és inassolible en un futur probable. Qualsevol cosa que mereixi de debò l’etiqueta de “pau” requereix l’assoliment d’una seguretat militar duradora, una recuperació econòmica, l’estabilitat política i la integració europea de les quatre cinquenes parts, aproximadament, del territori sobirà que Ucraïna encara controla. Això trigarà anys.
No hi ha ningú que desitgi tant la pau com els ucraïnesos. Òbviament, el president Volodímir Zelenski ha d’intentar que el president Donald Trump es mantingui al seu costat perquè el dèspota americà no vengui completament Ucraïna a Putin. En una enquesta recent de l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv, només el 29% dels ucraïnesos van dir que podrien acceptar el pla de pau de Trump, mentre que el 51% s’avindrien a viure amb el pla alternatiu proposat pels líders europeus. El que tots els ucraïnesos saben és que, encara que el món parli de pau, Rússia ha continuat llançant atacs massius amb drons i míssils contra ells. Mentrestant, l’emissari que Putin va enviar a les converses russo-ucraïneses d’Istanbul, Vladímir Medinski, va recordar la Gran Guerra del Nord (1700-1721) i va dir a la delegació ucraïnesa: “Vam lluitar contra Suècia durant 21 anys. Quant de temps esteu preparats per lluitar?”
Així doncs, el veritable problema és si Ucraïna pot continuar defensant-se i mantenir la seva resiliència a llarg termini, amb un suport més gran d’Europa per compensar el suport minvant dels EUA. Les converses més encoratjadores que vaig tenir a Kíiv van ser amb persones dedicades a la indústria de defensa. Ucraïna ara lidera el món pel que fa a la fabricació i el desenvolupament innovadors de drons: l’any passat en va produir més de dos milions. Milloraria encara més si hi hagués més països socis que seguissin l’exemple de Dinamarca i donessin contractes directament als fabricants d’armes ucraïnesos. El problema principal és l’escassetat de nous soldats. Un comandant de primera línia em va dir que ara té armes i municions adequades, però el seu batalló només té un 30% de tropes efectives. A l’est, va dir, hi ha trinxeres buides defensades només per drons.
Sembla que Rússia planeja noves ofensives terrestres, però els experts militars occidentals creuen que Ucraïna pot continuar defensant la major part del territori que controla actualment. Gradualment, pot construir maneres de defensar-se dels russos per mar (actualment ja se’n surt), per terra (amb un “mur virtual” reforçat amb drons i atacs profunds darrere el front rus) i, el més difícil de tot, per aire. Amb l’arribada del nou canceller alemany, Friedrich Merz, gratament allunyat de l’estil de Scholz, a més del churchillisme una mica inesperat del primer ministre britànic, Keir Starmer, la Coalició dels Voluntaris d’Europa és forta. El més útil que pot planificar no és com aportar efectius sobre el terreny, sinó una defensa aèria estratificada per crear un escut aeri sobre la meitat occidental del país.
Els tres elements militars essencials que encara es necessiten dels EUA són la capacitat d’espionatge (molt difícil de substituir), interceptors antiaeris Patriot fabricats als EUA (els únics que poden desactivar míssils balístics de Rússia) i grans quantitats de munició de 155 mm (tot i que en aquest sentit Europa està fent avenços). Si es pot convèncer Trump de no frenar aquests tres elements, Ucraïna pot sobreviure amb un suport europeu més gran. Si fos així, i sobretot si Europa també pogués augmentar les sancions econòmiques a Rússia, Moscou es veuria sota una pressió progressivament més forta que Kíiv. En un moment determinat, fins i tot Putin podria començar a plantejar-se que ha arribat l’hora d’aturar la fase cruenta d’aquesta guerra, acceptar un alto el foc amb una frontera com la que hi ha entre l’Índia i el Pakistan i ordenar a la seva maquinària de propaganda nacional que declari una magnífica victòria. En aquest escenari tot és incert, i el règim de Putin potser ja no podrà posar la pau en risc, però és el camí menys irreal per acabar amb la guerra més gran a Europa des del 1945.
Ucraïna s’enfrontaria immediatament a uns nous reptes formidables. Com preservar la unitat nacional dels temps de guerra quan les armes emmudeixen? Com reintegrar més de tres milions d’antics combatents? En quin moment celebrar unes eleccions i com garantir que siguin lliures i justes? La política ucraïnesa serà turbulenta i plena de retrets, dirigits cap a dins i cap a Occident. Putin, per a qui la política és la continuació de la guerra amb altres mitjans, tindrà grans oportunitats d’atiar el foc i fomentar l’acritud i la divisió.
Mentrestant, l’atenció d’Europa es podria desviar ràpidament, com va passar en el cas de Bòsnia després dels acords de pau de Dayton el 1995. Avui dia, pràcticament tot el pressupost no militar d’Ucraïna està finançat amb suport internacional. Es necessitaran centenars de milers de milions d’euros més perquè una economia en reconstrucció pugui adquirir el seu propi dinamisme. Des de Portugal fins a Polònia, els populistes europeus en auge diran als votants que no han de continuar pagant aquesta factura. Només si Merz dona suport a la confiscació dels actius congelats de Rússia es trobarà aquesta quantitat de diners.
A principis d’aquest mes, quatre líders europeus van viatjar a Kíiv l’endemà del que en anglès es coneix com el VE Day, el Dia de la Victòria a Europa, que assenyala la derrota total de l’Alemanya nazi. Malauradament, no hi haurà un simple Dia de la Victòria a Ucraïna que assenyali la derrota total de la Rússia de Putin. Una pau persistent no arribarà aviat, i encara menys sobre la base d’un acord precipitat i inestable. Només si tant Ucraïna com Europa tenen la capacitat de previsió, la resistència i la unitat per a una llarga lluita, es podrà aconseguir una cosa que realment mereixi el nom de pau a finals d’aquesta dècada.
