12/09/2022

No haurien d'ignorar-ho (però ho faran)

2 min

Una vegada més, el ball de xifres és irrellevant: 150.000 manifestants segons la Guàrdia Urbana, 700.000 segons l'organització de l'ANC. Com que suposo que ja no estan en actiu els del col·lectiu Contrastant, deixem-ho en una manifestació de centenars de milers de persones al centre de Barcelona . A favor de la independència de Catalunya. Malgrat que es tracti d'un moviment perseguit judicialment, que ha tingut o té els seus líders a la presó o a l'exili (i que ara té els dirigents quasi exclusivament ocupats en una brega permanent i grotesca), a pesar que sigui una gent que ha estat objecte de burla i de criminalització, i una iniciativa civil que va dur a terme una autèntica proesa organitzativa (el referèndum) per després veure com el seu clam era desoït per la comunitat internacional i (no cal dir-ho) per l'estat espanyol, a pesar de tot això la seva capacitat de mobilització és, encara avui, més que destacable. I qui diu capacitat de mobilització, evidentment diu vigor i vigència.

Qualsevol moviment ciutadà capaç de treure centenars de milers de persones als carrers de Barcelona mereix, com a mínim, ser pres seriosament. No serà així, ni per part dels seus adversaris directes (el nacionalisme espanyol, el que és d'estat i el que no ho és) ni –tot ho fa pensar– per part dels seus representants polítics. Des de la política madrilenya, una manifestació com la de la Diada es percep com el moviment espasmòdic d'una gallina que li han tallat el cap: pot recórrer unes desenes de metres, tal vegada alguns centenars, però acabarà caient exànime (i exsangüe) a terra, pensen. En cada ocasió com aquesta, la premsa del bombo espanyolista també farà amb molt de gust la tasca de minorització i de ridiculització, a la qual col·laboraran amb entusiasme, i sense adonar-se'n, els independentistes exaltats, o friquis, de torn.

Pel que fa als partits independentistes, res no fa pensar que canviïn de manera de fer. ERC ha anunciat “un punt d'inflexió” després que el president Pere Aragonès decidís no assistir a la manifestació, però el punt d'inflexió més aviat sembla que té a veure amb la seva relació amb els socis de govern de JxCat, i amb l'ANC, que amb cap altra cosa (tret que s'arribés a aconseguir una renovació del Tribunal Constitucional amb una majoria progressista que pogués donar algun èxit a la política del diàleg, fins ara estèril). És previsible, doncs, que els republicans segueixin oferint un diàleg permanentment encallat com a via per “treballar cap a la independència”, mentre que Junts segueixi parlant, sense cap rubor, de la fantasia que només falta un darrer esforç per assolir l'objectiu, o que tot és qüestió d'implementar el resultat de l'1-O, com si no sabessin que no ho poden fer. Cinc anys després, la societat civil segueix, més o menys, allà on era. Els partits independentistes i l'estat espanyol també hi són: els uns en la disputa d'una hegemonia dins un espai polític que ells mateixos van erosionant, i els altres instal·lats en la ignorància i la revenja.

stats