No deixis mai de respirar
Se m’acumulaven les sessions, els mails i les telefonades en vermell d’abans de vacances. El termòmetre i les notícies informaven d’un estiu ferotge i agressiu i, davall l’aire condicionat, la vida a través de la finestra em resultava llunyana i inaccessible. Va ser aleshores quan ella em va proposar fer un curs de busseig i vaig acceptar sense pensar-ho perquè capficar-me dins la mar sempre és el pla A. El que encara no sabia en aquell moment és com aquesta experiència em faria vibrar i aprendre.
Vaig passar dues nits estudiant i examinant-me sobre els perills que suposa baixar a vint metres: les orelles, els pulmons, la cavitat nasal i el cervell, sembla que tot em podia explotar en qualsevol moment. Així, carregada amb el neoprè, la màscara, les aletes, la botella d’aire i, el que és pitjor, l’ansietat i el cansament no reconeguts, em vaig submergir a la mar.
Però els primers deu minuts, a dos pams per davall la superfície, el que em va explotar va ser l’angoixa, i aquesta va ressonar per tota la costa fins a arribar a l’arena. La mar és un mirall on tot es reflecteix: allò que sents se’t presenta de manera clara i sincera i no pots amagar-te’n. La por, la desconfiança, la vulnerabilitat, el neguit o la inseguretat esdevenen el límit final per a la supervivència.
I encara més avall, on la llum travessa les partícules d’aigua i es refracta, la mar es transforma en un autèntic megàfon: genera un gran eco emocional dins la teva caixa corporal. La mar t’informa i fa que ressoni sense escapatòria tot allò que tu ets en aquell moment. Vaig haver de posar tots els meus recursos emocionals al meu servei per trobar l’equilibri i començar a nedar.
Durant la travessa, entre anfossos, dofins, pops i estrelles de mar, vaig descobrir un tresor interessant: no cal empènyer tant per avançar. Tenim la tendència a remar amb força, a posar tota l’energia a cada braçada, a cada decisió quotidiana banal o transcendent. Volem fer molt per arribar a tot i, amb aquest gest, ens esgotam davant una lectura, una gestió, una feina, una relació íntima o, fins i tot, en el goig i el plaer. I no, no cal. Davall la mar, on només cal atendre el moment i la resta desapareix, cada petit instant és senzill i important.
En les immersions, em vaig fixar en una noia estrangera que es barallava amb la mar per comptes de nedar i s’acabava aviat les reserves de la botella. I vaig entendre que l’aire davall la mar no és infinit, però fora tampoc. Lluitar en excés amb la vida és malbaratar energia finita. A vegades n’hi ha prou amb un moviment tenaç, precís, constant i sincopat, amb certa decisió i motivació, aprofita l’empenta de cada acció que emprens, en comptes de voler fer-ho tot. No t’esgotis, hi arribes igual.
El que més em va sorprendre trobar a la mar va ser la meva soledat: estava allà mirant-me als ulls, salvatge, visceral i atroç, indicant-me que la meva vida depèn de mi. Comunicar-te dins la mar no és fàcil i l’ajuda és limitada. Havia de governar les meves emocions, o elles em governarien a mi, i els meus pulmons. Sostenir el meu cos, i el propi vertigen vital, va generar-me la calma necessària per començar a gaudir.
Vaig descobrir també que, en el busseig, com a la vida, és essencial qui t’acompanya. La gent que t’envolta és el teu millor equipatge: amor, admiració, respecte i cura són els ingredients bàsics per sentir-te acompanyat i lliure.
I al final, submergir-me en el meu interior de manera inevitable i transparent, amb els pulmons, el cap i el cor oberts, i va ser profundament reparador. El nedar suaument, i flotar ingràvida a quinze metres de profunditat, atenent tan sols la meva respiració, i recordant els perills als quals estava exposada, ho vaig entendre tot. Vaig reconèixer la meva vulnerabilitat, i li vaig donar la benvinguda. La vaig respirar. Al meu voltant, un dels paisatges més esfereïdors: el fons marí. Vaig seguir respirant. Sentia la màgia, i també la por. Por de la mar, de la soledat, de la tristesa, de la malaltia, de la incertesa, de mi. I vaig seguir respirant. I a cada alenada la por s’anava fonent, s’escapava entre les bombolles d’aire fins a la superfície. Sentia com podia omplir els pulmons de ganes, de confiança, d’amor per aquell entorn i totes les criatures que hi habiten. Respirar. Sentir. Respirar. Confiar. Respirar. Ser. Respirar.
No deixis mai de respirar. I quan t’atrapi la mala maror, i tot es remeni, inhala i exhala, reconeix allò que sents, respira... i neda a favor del teu mar immens, vital, profund... i pla.
Dos dies més tard em vaig tornar a llançar a una mar blava i transparent, aquest pic sense neoprè, ni botella, ni màscara, ni escarpins. I vaig recordar que, quan no busseges ni nedes ni sents ni fas ni mous ni lluites ni dius ni vas, quan no res, si respires, també flotes.
Mar Pla és psicòloga
