OPINIÓ
Opinió 11/12/2020

No deixar rastre

3 min

PeriodistaJust ahir vespre el meu amic LL. em parlava de dos MC de Felanitx que havia vist rapejar en vídeo. Segons ell, eren excepcionalment bons i, a més, rapejaven en català. Crec recordar que va dir la paraula 'foravilers' en algun moment, però tenint en compte que en LL. és de Palma-Palma potser ens hem d'agafar l'expressió amb certa cautela. El que importa és que cap dels dos tenia cap cançó enregistrada, em va dir, ni semblaven tenir intenció de fer-ho, i a mi se'm va acudir que avui dia potser aquest sigui l'acte més revolucionari de tots: no deixar rastre.

I no deixar-ne és molt difícil.

La meva generació ha heretat discos, llibres, enciclopèdies, àlbums de fotos, souvenirs estantissos. Amb ells podies arribar a reconstruir bocins de la personalitat de qui te'ls va llegar o no. En canvi, els nostres fills rebran historials de cerca, rastres de likes i una relació de comandes prèvies. Li interessaria mantenir el paquet de canals dels seus ancestres?

Bits ets i en bits et convertiràs.

Mai no havíem viscut tan connectats, no sols entre nosaltres, sinó també al sistema límbic de La Màquina. I li ho feim saber tot: què menjam, amb qui estam, on som, què compram, qui estimam, què ens emociona, què ens encén la sang. Només cal porgar un poc totes aquestes precioses dades i ho tens allà: el que som, en tota la seva patètica minuciositat.

I en el fons tots intuïm que alguna cosa falla. Som cada dia més cínics, potser perquè cada cop és més complicat creure en res, precisament perquè la substància del mite és la manca d'un inventari fidel i exacte: tot allò que no sabem i hem d'ataconar amb quimeres. Els déus han mort perquè els erigim amb vint trilions de bits de hype i immediatament els tombam amb quaranta de backlash. La sobreinformació deixa poc marge a la imaginació. Si encara creus en la màgia és perquè no has llegit els comentaris.

Potser per això l'única via que ens quedi per construir alguna cosa ni que sigui remotament sagrada és justament esborrar-la del registre, que no deixi un rastre o, com a mínim, un rastre obvi, literal.

Perquè sigui sacre ha de ser equívoc, vague, elusiu, un trencaclosques irresoluble. Dels déus sempre ens en falten peces, és per això que encara hi ha gent que hi creu per molt de darwinisme i física quàntica que els posis davant del nas.

Diuen els cursis que tots morim dos cops: quan mors i quan el darrer humà que et recorda t'oblida (juraria que és d'una de Disney, però que també li he sentit a dir a algú parlant 'seriosament'). En tot cas, jo hi afegiria una tercera mort: quan La Màquina esborra el teu historial per alliberar un poc de memòria.

Jo de vegades somii desaparèixer d'aquest món sense deixar prova de la meva existència: que s'esborrin els meus articles i els programes de ràdio, que s'incinerin els meus discos i llibres amb mi; que s'esvaeixi tota fotografia en què surt, que es volatilitzin màgicament tots els llistats, padrons, certificats, expedients i estadístiques on surti el meu nom; que no quedi més rastre de mi que el record d'aquelles tres o quatre persones que em varen estimar de veres...

Potser, així, si ningú pot rellegir les nostres paraules ni tornar a escoltar les nostres cançons, les recordin com a mig bones. Sempre serà millor el mite, per esquifit que sigui, que aquesta pobra carn tova.

stats