Ningú ja no vol morir per la Mare Pàtria
Entre 1885 i 1959, és a dir, al llarg de 74 anys, un total de 149 dones i homes poblers varen emigrar a Algèria; llavors era una colònia francesa o un territori d’ultramar, segons com es miri. Ho sabem per la documentació dipositada a l’Arxiu Municipal pobler i als llibres de passaports que es troben a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Dins l’anàlisi de les dades que manejam conjuntament amb l’historiador local Joan Llabrés, podem observar un període ‘curiós’ que va de 1895 a 1914. Hi trobam (sovint) noms de gent jove, la majoria de sexe masculí, entre els 16 i 18 anys, com en Cristòfol Andreu i Quetglas, n’Antoni Villalonga i Amer, n’Antoni Ferragut i Caimari o en Jaume Mascaró i Cladera. Partiren de manera irregular, per dir-ho finament, ja que continuaven d’alta al Padró d’Habitants i només surten els seus noms com a emigrats. Uns anys després són declarats pròfugs per no haver comparegut o no haver donat senyals de vida quan foren cridats a les respectives quintes. Parlam d’una trentena de joves en edat militar, només en el cas d’Algèria. La correspondència entre les autoritats militars i les civils del Consistori pobler relacionada amb aquestes absències és freqüent fins ben entrats els anys vint de la passada centúria.
Emigraven per no haver d’anar a les guerres de Cuba, Filipines o del Rift? Molt probablement sí. La majoria dels joves no tornaren a Mallorca, ni a sa Pobla. Referen les seves vides, feren de pagès o de picapedrer al mateix Alger, a Fort de L’Eau o a Point Pescade. Després de la guerra per la independència d’Algèria, els seus fills i nets s’instal·laren a la Catalunya Nord i encara ara són reconeguts com els descendents dels peus-negres (pieds-noirs) dels anys seixanta. Una guerra colonial sanguinària, que encara és ben present a l’imaginari col·lectiu dels francesos.
No gaire lluny d’aquest període de temps, concretament a l’estiu del 1914, va començar el que els contemporanis anomenaren la Gran Guerra. Segons la premsa d’abans de l’esclat militar, era una guerra impossible, però probable. La propaganda i la manipulació de l’opinió pública va assolir una magnitud desconeguda, fou la fi de la innocència. Ignorant un destí incert, joves soldats de totes les capitals europees s’allistaven voluntàriament i en massa per tal de poder participar en una guerra que consideraven alliberadora. Cercaven emocions fortes, defugien una civilització avorrida i materialista. Thomas Mann va escriure -poc abans del 28 de juliol del 1914- “estic cansat i malalt de tanta pau”. Fins i tot Freud va escriure a la premsa disbarats com aquest: “Tota la meva libido està amb Àustria-Hongria”. Les masses cantaven cançons patriòtiques i els reservistes es barallaven per entrar els primers als quarters. Les bandes de música tocaven tot el dia i les dones tiraven flors als soldats que desfilaven pels carrers. Els joves estaven preocupats per si la guerra acabava abans que arribassin al front. Tenien la convicció que aquella guerra seria molt breu. Els joves universitaris, curiosament, eren els més radicals i guerrers. Als darrers trenta anys s’havien avorrit dins ‘la calma tensa’ viscuda a Europa, i necessitaven emocions fortes i aventures.
La carnisseria començaria ben aviat, i els supervivents d’aquella joventut viurien els quatre anys següents a les trinxeres, entre el gas mostassa, les rates, el fred i el perill de rebre un tret al cap. Els incompetents varen guanyar. La meitat no tornaria al seu poble, i cap d’ells seria el mateix d’abans de partir.
Varen aprendre la lliçó, fins al punt que consentiren anys després que l’Alemanya nazi s’annexionàs Àustria, els Sudetes, Memel, i declarés com a protectorats Bohèmia i Moràvia, per tal de no començar una altra guerra tan o més cruenta que la del 1914. La gota que va fer vessar l’aigua del tassó fou Danzig i Polònia. Aquesta vegada, els joves europeus no volien anar a la guerra, ho tenien clar. No volien taxis, ni flors i menys música. Cas a part era la joventut alemanya que considerava legítim recuperar el que consideraven seu. Resulta curiós que el 3 de setembre del 1939 França i la Gran Bretanya declarassin la guerra a Alemanya i el front va estar tranquil, pràcticament sense trets, fins a l’abril o maig del 1940. La batejaren com la Drole de Guérre. Tornar a la guerra els semblava terrible, ja no era cap broma.
Tot plegat ho volia escriure perquè fa unes setmanes vàrem veure als informatius com els joves russos en edat militar o d’estar a la reserva fugien en desbandada cap a les fronteres d’Estònia, Geòrgia o Finlàndia quan varen esser mobilitzats per anar a ‘l’Operació Militar Especial’ contra Ucraïna, eufemisme ridícul propi de mentalitats retorçudes. No volen morir a les terres fredes i fangoses del Donbas, diuen que no han perdut res per allà baix i que –evidentment- no és la seva guerra. Quin canvi envers la propaganda soviètica una vegada acabada la ‘Gran Guerra Pàtria del Pare Stalin’. No amb tanta magnitud, però a la guerra del Vietnam ja vàrem veure com la joventut americana deia a Richard Nixon o a Robert McNamara que hi anassin ells, a morir a les ombrívoles selves del Vietcong.
Els canvis socials al llarg del darrer segle han estat evidents i profunds. De les bandes de música a les fuites massives i les cues a les fronteres. L’‘angoixa existencial’ de Kierkegaard resultà més suportable. L’individu afronta millor el seu propi buit i reclama més eternitat. Sembla que el procés de ‘patriotisme individual ben entès’ anirà en augment. A mitjan octubre d’enguany, vàrem tenir a Mallorca la visita del filòleg hongarès Kálmán Faluba. És clar que la primera cosa que li demanàrem va ser “com estan les coses per Hongria? Com ho viuen els hongaresos?”. La seva pausada i tranquil·la resposta fou: “Depèn... segons a qui ho demanis, et dirà bé o malament. En tot cas, molts de joves hongaresos que fins avui no havien tingut necessitat de tenir el passaport ara fan cua per obtenir-lo com més aviat millor, per si de cas han de sortir corrents. Ningú ja no vol morir per la Pàtria”.
Pere Perelló és escriptor
