'Nihil sum'
En el funeral de mon pare, record rebre l’habitual lletania de condols amb una mescla de perplexitat narcotitzada. Don per fet que la seva comesa protocol·lària és precisament aquesta: anestesiar el dolor que sents a mesura que els “t’acompany en el sentiment” es converteixen en mantra. I de veres que agraesc de tot cor l’escenificació de l’empatia col·lectiva en les ocasions que n’he estat recipient, però una part de mi -aquell jo pervers que no pot deixar de retòrcer les coses- no podia evitar ser conscient que tota aquella litúrgia només tenia un sentit: evitar reconèixer que la mort és un fet absurd, d’una absurditat només al nivell de la vida mateixa.
L’única frase que ressonava en mi amb certa claror de veritat era el també habitual “no som res”. Perquè no, no ho som. O som ben poca cosa.
La mort és una merda. Una puta merda, de fet. Qualsevol cosa que s'hi vulgui afegir és afegir de més. I ja. Això és tot.
Per dissort meva, fer-se gran es redueix a això: familiaritzar-se amb la malaltia i la pèrdua, anar cada any a més enterraments fins que deixes d’anar-hi perquè ha arribat el teu. Si a sobre ets al·lèrgic a les frases fetes, et vols pegar tres tirs, perquè no hi ha cap qüestió més negada de folklorisme i llocs comuns que la mort. Ja en teníem prou abans, però és que en els darrers anys, a més a més, hi hem afegit unes quantes poalades de coachisme turbocapitalista, per acabar-ho d’empastifar. Ja no ens deixen ni morir en pau.
La malaltia és una batalla, les pandèmies són guerres i el càncer, un partit que has de guanyar. El tumor, el rival; tu, un Rafa Nadal de la vida. Allò important és mantenir una actitud positiva, no rendir-se, seguir lluitant amb un somriure. Tot anirà bé o com a mínim així no ens amargaràs la vida als altres, que t’hem d’aguantar mentre intentam no pensar en la nostra pròpia mortalitat, perquè els següents som nosaltres.
Però el fet és que el tumor ets tu, surt de tu, és tan teu com el teu cor, les teves mans o les teves idees. No hi ha frase motivacional que pugui donar sentit a aquesta obvietat. I més obvi és encara que al teu tumor tu no li importes, que al SARS-CoV-2 li és ben igual infectar-te a tu o qualsevol altre i que el planeta Terra té coses millors a fer que venjar-se de nosaltres amb una pandèmia, com continuar orbitant, cosa que feia mils de milions d’anys abans que hi hagués rastre de vida sobre ella i que continuarà fent mils de milions d’anys després que ens hàgim extingit.
L’única resposta que ens retorna l’univers davant les nostres miserables tribulacions és la seva més absoluta indiferència: el Silenci de Déu o el que el filòsof Eugene Thacker anomena pessimisme còsmic: si hi ha una conclusió, no estam ni estarem mai preparats per entendre-la. Només podem ficar tot allò que no entenem dins un sac i anomenar-lo Jahvè o qualsevol altre nom. O bé acceptar que no hi ha partit, ni batalla, ni guerra, o que si n’hi ha ja l’hem perduda fa estona: l’única certesa que tenim és aquesta, quan ens varen engendrar els nostres pares ens varen condemnar, també, a una mort segura.
