La necessitat de les coses inacabades

Palmaamb els anys, les persones tenim cada vegada més manies i menys capacitat de lluitar-hi en contra. La meva principal mania són, bàsicament, les altres persones: parlen quan no vull escoltar-les, callen quan necessit conversa, tussen, esternuden, suen, mengen de maneres estranyes, fan pipí i caca, no m’entenen, no les entenc, no vull que ni tan sols em toquin i ni tan sols les vull tocar. Per jo és així, de manera que pas bona part de les jornades dissimulant que no som res més que una inadaptada.

Però hi ha coses per les quals no estic gens disposada a esforçar-me, i una d’elles és la necessitat que tenen moltes persones que m’envolten d’acabar les coses, de partir a casa sense cap escletxa per a la seva angoixa, amb tot clar, per poder dormir sense interrogants. Em sap greu, però això em resulta del tot insuportable i no és un preu que estigui disposada a pagar per afavorir la convivència amb els altres. No és un acte d’egoisme que la necessitat que té algú d’estar bé se satisfaci a costa de la necessitat d’aturar de l’altre, incapaç de tancar un cercle que s’ha tornat completament viciós?

Hi ha persones que no poden deixar un desacord, una discussió, per a l’endemà. Malgrat que s’arribi a un punt sense sentit, han de xerrar fins que el cervell es dissolgui en una verborrea que només provoca que allò que era un desacord, una discussió, es transformi en un abisme. De vegades, les coses no tenen el ritme que ens hauria agradat i respectar els tempos és fins i tot un acte de saviesa incommensurable.

Encara és pitjor quan l’objectiu és guanyar un debat. Aquí ens trobam amb exemplars d’éssers humans que tornen una vegada i una altra al tema, de manera compulsiva, perquè reconeguem la seva superioritat intel·lectual. Volen la victòria! I no es conformen amb un empat elegant, d’aquells en què els oponents saben que no es convenceran i que cadascú partirà a casa amb les seves idees inalterables. Les persones que volen guanyar donen molta importància a la paraula ‘veritat’, perquè puja al podi qui n’està en possessió. No estan capacitades per entendre que hi ha àmbits de l’existència en els quals la veritat no és més que una fabricació casolana per mirar de sobreviure en un món salvatge.

Moltes vegades, la veritat es col·loca en el costat oposat dels valors, de l’ètica, als quals hem arribat per assaig i error, i que no són més que una manera de viure plegats amb respecte. En nom de la veritat s’han fet les pitjors coses que es poden concebre. Però m’estim més aturar aquí i deixar aquest text inacabat.