30/09/2021

Es necessita dependent / Independentistes d'esquerres

Es necessita dependent

En una població de gairebé cent mil habitants, situada a 2,40 euros de tren de Barcelona, la regidora de Comerç explica que durant el primer any de la pandèmia van tancar un 10% de les botigues. La sensació, a cop d’ull, és que el nombre de persianes que van baixar per no tornar a pujar eren moltes més, però només l’autoritat té les xifres oficials i ens les hem de beure a galet. Ara, segons la mateixa regidora, ja s’ha recuperat pràcticament tota l’activitat. La trampa està en l’adverbi. Aquest pràcticament permet un ventall massa ampli de possibilitats, però farem un segon acte de fe i brindarem per aquestes bones notícies econòmiques en una ciutat bombolla. Potser sí que tot deu anar millor perquè, ara, a les botigues els falta personal i estan disposades a contractar-ne. A la meva xarcuteria de capçalera hi ha un rètol que diu que es busca dependenta. A la cadena de sabateries també hi ha un anunci similar encastat al vidre de l’aparador. A la farmàcia no posen cap cartell, però també m’assabento que busquen qui faci les vuit hores rere el taulell. Quan a uns i altres els pregunto per què no troben dependents, la resposta és molt similar en tots els sectors. “De gent sí que n’hi ha –em diuen– però han de tenir ganes de treballar”. Costa molt que l’horari de la feina que s’ofereix s’adeqüi al somni vital de l’aspirant. Quan es parla de jornada partida, la majoria dels que han entrat per deixar el currículum el retiren perquè ja no volen la feina. Què farien en aquelles dues hores del migdia? I per aquest sou, pencar matí i tarda? Xarcuters, sabaters, farmacèutics i altres comerciants coincideixen a dir que és frustrant buscar personal i que costi tant trobar algú amb cara i ulls per posar-se de cara al públic. A la farmàcia van estar a punt de tancar un contracte fins que li van definir l’horari a la nova auxiliar. “Però jo no puc entrar a les 8.30 –va dir– perquè de 9 a 10 jugo a pàdel”. Doncs au, a veure si guanyes el Mundial. 

Cargando
No hay anuncios

Independentistes d’esquerres

El debat de política general d’enguany ha deixat poques novetats. Res que no sabéssim: que tenim un govern que vol i dol, que la CUP té la clau però no sap ficar-la al pany, que l’independentisme predica sal però ven vinagre i que la retòrica és un art cada vegada més escàs al Parlament. Molt soroll per no res. S’han perdut les cites literàries i, en canvi, es tira de metàfores esportives de pa sucat amb oli. De tant en tant, però, algú diu alguna frase que, ni que sigui un estirabot per “épater les bourgeois”, crida l’atenció dels mitjans. Aquesta setmana, el premi se l’ha endut Salvador Illa, l’home que parla amb la boca petita, amb pretensions d’estadista però amb agror de capellà. El cap de l’oposició va concloure que “ser independentista i d’esquerres és contradictori”. No és una idea nova. El líder del PSC ja havia deixat anar aquesta incompatibilitat en alguna entrevista anterior i insisteix en la fórmula pensant que farà fortuna. Però és una premissa falsa, que no s’aguanta per enlloc. Que a Illa no li agradi l'independentisme és una cosa, que pretengui estigmatitzar-lo vinculant-lo amb els nacionalismes més de dretes, és una tàctica antiga, però la realitat el desmenteix. De les 2.044.038 persones que avui fa quatre anys, al referèndum de l’1-O, van votar que sí a la independència, la majoria devien ser d’esquerres. Bàsicament, perquè no hi ha tanta gent de dretes. Per concretar-ho per partits, només cal agafar les últimes eleccions al Parlament. El dia que el PSC va ser la força més votada, ERC va aconseguir prop de 600.000 vots i la CUP prop de 200.000. El sil·logisme de Salvador Illa, doncs, es desfà com un terròs en cafè calent. Si no hi hagués independentistes a tot arreu, no serien majoritaris a les urnes. Per això, més que la sentència d’Illa, sorprèn que a la nova 8tv, Carlos Fuentes fes aquesta pregunta als espectadors de Catalunya opina per estrenar el programa: “¿Els independentistes són demòcrates?” No caiguem en provocacions.