20/01/2023

Naufragis del cor

3 min
'Los naufragios del corazón', de Benoîte Groult l’any 1988, narra una història d’amor entre una parisenca de classe alta i un pescador bretó.

He llegit la novel·la Los naufragios del corazón, escrita per l’escriptora francesa Benoîte Groult l’any 1988 i publicada en castellà per Libros del Asteroide el 2019, amb traducció de Lydia Vázquez.

Es tracta d’una gran, magnífica història d’amor, entre una parisenca de classe alta i un pescador bretó. Es coneixen quan són molt joves perquè ella estiueja en un poble de la Bretanya.

Fins aquí, tot normal i sabut. Però, en començar, topes amb un pròleg escrit per l’autora on comença per reconèixer que sent aprensió pel fet de sumar-se a la llista d’escriptors que han provat d’atrapar en un full en blanc els plaers coneguts com a carnals però que de vegades fan sotsobrar el cor.

Diu Benoîte Groult que abans de començar sap que l’assetja el ridícul i que cada paraula que escrigui pot trair-la i esdevenir desoladora o vulgar, fins i tot francament repugnant. Es lamenta que el vocabulari per parlar del plaer femení és, fins i tot en els millors autors, d’una pobresa lamentable.

Així que, conclou l’autora, la prudència l'aconsellava renunciar-hi, però, assegura, era tan bonic el risc d’escriure, malgrat tot, les primeres línies de la història impossible: “Tenia divuit anys quan Gauvain es va ficar per sempre al meu cor...”

Els temors de Groult no eren, en absolut, infundats. Quan es va publicar, Los naufragios del corazón va ser considerada per alguns pornogràfica, a causa de les representacions sexuals explícites d’aquesta relació turmentada entre la intel·lectual i el pescador. Tot i així, va ser un èxit de vendes i s’ha traduït a vint-i-set idiomes. L’any 1992 va ser portada al cinema amb el títol La piel del deseo.

Llegeixo que, a més a més de la seva producció de ficció, Benoît Groult va escriure diversos assajos sobre el feminisme. Hi havia arribat tard, però després de la seva conversió va dedicar esforços ingents a la causa. Va ser la primera personalitat que va denunciar públicament la mutilació genital femenina i va ser presidenta del comitè responsable de la feminització dels noms de professions i funcions a França.

Llegint la seva novel·la, però, no he pogut evitar preguntar-me com serà llegida amb els ulls del feminisme actual. És cert que la protagonista, la George, és una dona que viu lliurement la seva sexualitat, i, tanmateix, també és una dona que viu un amor adúlter que durarà tota la vida, amb trobades esporàdiques i sempre secretes.

¿D’això no en diríem, ara, una “relació tòxica”? El feminisme ens explica que si un amor et fa patir, no és amor.

L’amor entre la George i en Gauvain, des del meu punt de vista, és amor, no en tinc cap dubte. Però no és un amor que es visqui lliurement i, tot i que els regala molta alegria, també els proporciona grans dosis de sofriment.

La millor opció per poder opinar sobre aquest petit o gran debat és llegir Los naufragios del corazón. Una novel·la escrita amb coratge, un elogi de la passió, una esforçada recerca de les paraules encertades i sinceres per parlar del cos, del sexe i del plaer.

El títol és un encert majúscul. Des de la defensa de la passió i de la llibertat personal, aquesta història d’amor no ens permet oblidar que si la sotsobra provocada pels sentiments és un regal desitjable, el que acaba passant amb una nau que sotsobra és que naufraga. Els mariners bretons ho saben bé.

stats