El Nadal del futur
Última setmana de novembre: pobles i ciutats encenen uns llums i garlandes que fa dies que pengen pels carrers. Comento amb diverses persones: ¿en aquest moment d’encariment brutal de l’electricitat, ara que comencem a entendre que hem d’estalviar energia no solament pel preu sinó com a mesura ecològica, és el moment, de tanta lluminària? Si, és Nadal, ho sé, i també sé que són llums de baix consum, però, ¿calen tots aquests guarniments per celebrar la festa? I fins i tot si –segons es desprèn de les dades del CIS i del baròmetre de la religiositat– només al voltant d'un 9% de la població de Catalunya va habitualment a missa els diumenges, és a dir, és creient convençuda, ¿té sentit que encara celebrem el Nadal?
Per a la majoria de la població, segons podem deduir d’aquestes dades, el portal de Betlem, la Mare de Déu, Sant Josep, Jesús i la resta de protagonistes tradicionals del Nadal ja només són figuretes d’un pessebre que seguim fent per la il·lusió de les criatures i que potser encara ens commouen perquè ens recorden la nostra infància, però l’emoció de la festa religiosa ja no hi és, i, de mica en mica, desapareixen molts dels ritus que l’acompanyaven: les nadales cantades en família, les dècimes recitades pels menuts, les felicitacions personals. Unes celebracions, doncs, que, tal com les vivim, s’han convertit sobretot en un reclam per al consum i una ocasió per als comerciants de fer calaix.
No estic pas en contra de les festes col·lectives. Ben al contrari, em semblen més necessàries que mai, en una societat excessivament escorada cap a l’individualisme. El que crec és que hem de repensar-les, donar-los un sentit que ens parli a nosaltres, persones del segle XXI, que enllacin amb la tradició, sí, però que la renovin, justament perquè la festa no mori. Les celebracions dels solsticis són molt antigues, molt anteriors a l’Església catòlica; encendre el foc era una manera simbòlica d’ajudar al nou creixement de la llum quan arriba al mínim, el 21 de desembre. A l’Edat Mitjana l’Església fixa el 25 i ho reinterpreta com a naixement de Jesús, reapropiant-se sincrèticament de les celebracions existents, vinculades en molts casos a moments de canvi en la natura, com per Sant Joan o Setmana Santa.
I l’Església fa ara una gran pressió per no perdre el sentit religiós dels ritus col·lectius. Encara recordo que, sent regidora de l’Ajuntament de Barcelona, vaig suggerir que, per a les famílies que ho desitgessin, es pogués fer una trobada de totes les criatures nascudes cada any, en una mena de rebuda dels nous ciutadans i ciutadanes. Ja es fa en algunes ciutats europees; hem de trobar una manera de celebrar públicament els naixements si no som creients, tal com s’ha fet amb els casaments. Evidentment, el bisbat s’hi va oposar frontalment, i l’Ajuntament hi va renunciar. Resultat: no tenim celebracions que marquin el moment excepcional d’arribada a la vida dels nous barcelonins i barcelonines, justament ara que n’arriben tan pocs. En una societat laica com és ja en gran part la nostra, cal reinventar les cerimònies, no prescindir-ne, que tot grup humà les necessita per enfortir els seus vincles i la seva cohesió. I que qui vulgui celebrar el naixement de Jesús pugui fer-ho sense obstacles, però també sense imposicions.
Mantinguem, doncs, el Nadal, però donem-li, de mica en mica, un nou sentit, que no sigui exclusivament la festa de les compres i dels bons menjars, cada vegada més mancada d’esperit col·lectiu. Des del meu punt de vista, hem de fomentar i celebrar en aquest moment la natura, i els nostres ritus han d’anar vinculats al seu respecte i conservació. Per exemple, en lloc de cultivar milers d’avets que seran sacrificats per guarnir les nostres llars durant uns dies, podríem guarnir els arbres del nostre carrer, cada família el seu, i inaugurar-ho en una trobada. O aprofitar aquests dies per trobar-nos amb veïns i veïnes i pensar en quins canvis necessitem en el nostre entorn. O fer-ne un moment de coneixement i acceptació dels nou vinguts, nadons i immigrants.
Instaurem el Nadal com una festa del civisme, de la celebració de la nostra vida col·lectiva. Què era la Missa del Gall, sinó trobades de la comunitat, moments per desitjar-se felicitat i estrènyer els vincles entre la ciutadania? Direu: sense el lideratge de l’Església, ¿com poden néixer les noves cerimònies, els nous ritus? En part, la responsabilitat recau en les institucions públiques, i especialment en els governs. No per imposar, esclar, però sí per innovar i suggerir, amb la col·laboració ciutadana. Barcelona, que ha anat trencant últimament amb el pessebre tradicional de la plaça Sant Jaume, però sense saber gaire com redefinir el Nadal, potser podria, per als propers anys, obrir un espai d’iniciatives que ens portin cap a una nova emoció i uns nous rituals en la celebració del solstici, tenint com a base comunitat i natura, dues bases essencials i transcendents de la nostra existència.
