Ara que amb aquest títol matusser i una mica tendenciós he aconseguit captar la vostra atenció, m’explicaré. No hi ha cap drama familiar que impedeixi a ma mare llegir allò que escric i sempre m’he sentit un fill desitjat. Bé, tan desitjat com pot sentir-se un nin que va arribar de rebot quan les seves germanes ja acabaven l’EGB, la veritat sigui dita.
La setmana passada, aquest diari publicava un reportatge sobre els 30 anys de la llei de normalització lingüística a les Balears i, com no podia ser d’una altra manera, durant un parell ben mallorquí de dies he hagut d’evitar llegir certs diaris o certs perfils a xarxes socials perquè, així com la tuta ataca la tomàtiga ara que n’és temporada, certs oracles no han perdut l’oportunitat de blasmar com ha quedat d’obsoleta i innecessària aquesta llei.
Per això, cada vegada que no podia evitar escoltar un doi d’aquest tipus –haureu comprovat que aquesta genteta darrerament s’han multiplicat exponencialment–, em venia al cap na Maria. Ma mare no em llegeix no perquè sigui analfabeta o perquè pensi que allò que escric siguin bajanades. Mumareta no em llegeix perquè, tot i ser mallorquina, no sap llegir en català. 30 anys no han bastat per a una generació que va ser escolaritzada en castellà i que, per inèrcia, l’agenda, la llista de la compra o les notes als seus fills encara les fan en la llengua que aprengueren a escola i no en la llengua en què xerraven a casa.
Com a tall d’enquesta, som conscient que una sola persona és una mica magre, però ma mare té vocació universal i representa tota una generació. Ella és bessons i, com mossèn Alcover, un dia et defensa la unitat de la llengua catalana i l’endemà torna a l’ortografia prefabriana. Sense saber qui era Fabra ni què és la diglòssia, ella és com Mallorca i per extensió com Balears: dual i d’opinió fugissera. Ergo, de tant en tant, has de recordar-li que si desfeim el camí que tant ha costat recórrer, potser en 100 anys serem com els darrers dàlmates (els parlants, no els cans amb taques).
Les feministes, les grans creadores de terminologia contemporània, han vehiculat el concepte de ‘micromasclisme’, petites accions que van calant sense que te’n temis, però que denoten l’estat latent del problema. En termes lingüístics, em vénen al cap milions d’exemples d’aquests ‘microatacs’ que demostren que la normalització no és encara quelcom que poguem estotjar al bagul dels records de la meva admirada Karina.
Fa dos caps d’any, Serrat va protagonitzar un especial a TVE (la televisió que pagam entre tots) i, ai las, les poques cançons que va cantar en la llengua d’Eiximenis varen haver-les de subtitular, no fos cosa que la resta d’habitants de la ‘Pell de Brau’ no poguessin entendre el llenguatge universal de la música. També cal recordar el linxament tuitaire de què va ser objecte aquell pobre reporter d’un canal esportiu que va tenir la insolència de xerrar en català amb el seu company tècnic sense ser conscient que tota Espanya l’escoltava. O podem continuar amb l’exemple de la gran periodista i 'historiadora' Isabel San Sebastián, lul·lista reconeguda, que deixà de seguir gent a les xarxes pel mal costum d’escriure en català. I així 'ad nauseam'.
Normalitzar vol dir fer normal, no ressenyable. I encara hi som ben enfora. Per això, quan escolt segons qui, jo som com el majordom de l’anunci i pas el meu cotonet en forma d’axioma: ‘Jo donaré per superada la normalització lingüística el dia que a la teva llista de la compra vegi apuntat tonyina en lloc d’'atún en lata'.