Moure’s en tren, una vocació

Qualsevol estació de tren de Mallorca, un dia laborable a les 7.30 h del matí. S’atura un tren ple a vessar de viatgers amb cara de resignació. Arriba tard i les persones que hi entren canvien ben aviat els nervis de no arribar a la feina o a la cita amb el metge per la preocupació: cal trobar mig metre quadrat i agafar-se bé on sigui abans que el tren es posi en marxa i els cossos pateixin l’envestida del moviment. Fa molta calor i una mica de pudor d’humanitat, però quan el conductor posa l’aire en marxa arriba una onada de fred polar que provoca algun calfred. A cada estació s’hi sumen més capes d’éssers humans i alguns dels passatgers ja no poden ni doblegar el braç per agafar el mòbil quan el noten vibrar, mentre que els privilegiats que viatgen asseguts els miren amb cert aire de superioritat moral i amb el telèfon a la mà.

Els motius per passar per aquest calvari són múltiples. Algunes persones no tenen cotxe i altres no tenen doblers per tenir-ne. També hi ha qui no té ganes de conduir, o li fa por. Però el grup més curiós és el d’usuaris vocacionals del transport públic. Els convençuts que els mitjans de transport individual han de passar a la història si volem lluitar de veritat contra el canvi climàtic. Podrien agafar el cotxe, però s’estimen més no fer-ho i arribar a la seva destinació amb la consciència mínimament tranquil·la i el recompte d’emissions a zero. 

En el tren no s’hi solen veure polítics –tampoc a l’autobús–, tal vegada perquè la majoria viuen a Palma i no ho necessiten –sí que hi va habitualment el conseller insular d’Infraestructures, Iván Sevillano. Però són precisament els polítics els que més recomanen a la ciutadania que facin servir el transport públic per reduir les emissions. Són els polítics els que fan una festa per dir-nos que el tren serà gratis tres mesos, malgrat que el pagam amb els nostres impostos. I són ells els qui anuncien que el tren arribarà a racons inimaginables de Mallorca, com Artà, encara que no facin res al respecte.

Els ciutadans ens conformam a exercir el dret a la queixa, en bona part gràcies a la tasca d’entitats com l’Associació d’Usuaris del Tren, que alerta una vegada i una altra de la massificació, de l’incompliment d’horaris o de l’augment de preus encobert que amaga l’actual sistema tarifari respecte de l’anterior. També hi ha valents que van al taulell d’informació de l’estació Intermodal i demanen un formulari per escriure –a mà!– que alguna cosa no ha anat bé i demanar explicacions. 

Però els mesos i els anys passen sense cap millora notable. Augmenten les freqüències, però no poden absorbir l’increment d’usuaris, i el tren continua recorrent les mateixes distàncies de sempre, sense fer ni un quilòmetre nou. Així i tot, les mateixes persones deixen el seu cotxe cada dia a casa per no destrossar més aquesta terra, per aportar el seu gra d’arena. Potser vivim moments de pèrdua de fe religiosa, però mir aquests ciutadans voluntariosos i em neg a pensar que la fe desapareixerà.