El mort que tots exploten
1. Obsessió. A falta d’idees i projectes –o del coratge per defensar-los noblement–, magnificar el rival com a amenaça, invitant la gent a votar en contra més que a favor. És un vell i reiterat recurs de la política –signe d’inseguretat en les pròpies forces– que s’accelera en un moment en què –allunyats de la dinàmica corporativa del bipartidisme– la multiplicació d’actors en l’escena electoral fa més difícil trobar espais de confortabilitat sobre els quals consolidar el vot i obliga als desaires permanents amb els sectors propers amb qui s'haurà d’acabar traçant aliances. I aquest joc té efectes paradoxals: com donar protagonisme a l’enemic per presentar-se com l’únic capaç de combatre’l, o amagar els propis eixos estratègics per transferir al rival la responsabilitat de les seves conseqüències.
El PSOE necessita bons resultats a Catalunya per poder aspirar a conservar el poder a Espanya; el PP, que aquí navega en la marginalitat, busca soroll amb el procés català per poder guanyar les eleccions generals. I tant és així que, quan sentim les lletanies d’Alberto Núñez Feijóo, podria semblar que Espanya i el seu futur govern dependran del fantasma de l’independentisme, que la dreta passeja per la Pell de Brau confiant en capitalitzar la por i la irritació patriòtica. “Una cosa és convertir-se en servidor de l’independentisme –diu el president del PP sobre Sánchez–, i una altra convertir Espanya en el seu ostatge”. Ni en els moments més eufòrics del Procés l’independentisme s’ha cregut que estigués tan a la vora de provocar la ruptura general. Ni l’independentista més allunyat de la realitat s’ha fet mai aquesta fantasia. Però Feijóo, sí. Està obsessionat a fer de l’independentisme un monstre, perquè el necessita per guanyar.
El president del PP no té fàcil el catastrofisme econòmic, que és el tema preferit de la dreta, que se sent propietària per delegació de la gestió del país. De moment, l'economia no s’ha descontrolat, s’han fet avenços significatius en drets i llibertats, Espanya ha guanyat protagonisme a Europa, torna a venir gent i la majoria parlamentària ha aguantat contra pronòstic. Sánchez ha intentat un cert apaivagament, deflactant la via repressiva i deixant de banda el llenguatge de guerra, i ha capitalitzat els errors de l’independentisme en l’avaluació de la relació de forces. Tot procés s’embarranca quan pretén traspassar els límits del possible per un càlcul errat de la realitat.
En aquest context, el PP necessita mantenir viu l’espantall independentista perquè la línia estratègica que li pot donar la victòria és la promesa de respondre sense contemplacions a l’amenaça de ruptura d’Espanya i acabar amb el cop d’estat permanent de Pedro Sánchez, el gran traïdor que ha passat de l’article 155 als indults i la reforma del Codi Penal. I ha trobat ajuda, fins i tot, d’intel·lectuals que fa algunes dècades proclamaven el “panfleto contra el Todo” i ara s’han passat al “Todo contra el panfleto”, manifestant-se a Colón amb PP i Vox.
Davant del soroll de la dreta, i confiant que la deflactació de l'independentisme sigui irreversible, Sánchez insisteix que el conflicte s’ha acabat. I Feijóo segueix apel·lant a la reacció patriòtica contra la liquidació d’Espanya. Quan, com és el cas del PP, es depèn tant dels poders fàctics, cal buscar enemics per distreure el personal.
2. Distorsió. Però aquest joc de distorsions també arriba Catalunya. Junts va donar per liquidada l’anomenada majoria dels 52 per cent (una pirueta retòrica de consistència limitada) sortint del Govern. I ara traspassen la responsabilitat al soci que es va quedar governant, ERC. És a dir, varen ser ells, amb un gest que retornava la política catalana a l’eix dreta-esquerra, els que varen fer explícit el final d’una etapa i ara fan veure que no se’n recorden.
I, mentrestant, Illa, donant per assegurat el seu electorat tradicional, ja mira a la dreta, a veure si arrambla vots desencantats, i s’enfila sobre els tacons de la prepotència buscant la humiliació del Govern per aprovar pressupostos, amb un canvi d’imatge d’home tranquil a malhumorat que costa entendre que pugui tenir premi.
Donen l’independentisme per acabat i, tanmateix, tota l’estratègia de l’any electoral es fonamenta en el dimoni català que amenaça Espanya. No deu estar tan mort si tots l’exploten.
