13/07/2021

Moren per la nostra brossa

3 min
Imatge d'arxiu de voluntaris recollint plàstics i deixalles a la platja

El 2019 el Parc dels Aiguamolls de l’Empordà difonia al seu Facebook una dura imatge. Una cigonya penjava estrangulada d’una branca d’un arbre, amb una soga de plàstic estrenyent-li el coll, just davant el seu niu i la seva parella. L’ocell s’havia entortolligat amb un plàstic desfilat, que probablement havia agafat dels camps del mateix parc natural o de l’abocador proper de Pedret i Marzà. Potser volia fer el niu més tou per als pollets que estaven gestant o potser simplement ho havia recollit per la seva aparença mengívola. 

Cada any centenars de milers d’ocells a tot el món experimenten morts terribles per causa de gangrenes provocades en enredar-se’ls les potes en plàstics, estrangulaments que poden comportar asfíxies sobtades o lentes o obturacions de l’aparell digestiu quan ingereixen residus generats pels humans. Igual de doloroses són cada any pel mateix motiu les morts de centenars de milers de peixos, tortugues i mamífers marins com balenes, dofins, marsopes, foques o lleons marins. I les de molts altres animals terrestres que confonen els plàstics amb menjar, que ingereixen sense voler microplàstics o que simplement, per calmar la gana, mengen brossa –amb plàstic, productes químics i tot el que contingui.

L’emissió fa poc al 30 minuts d’Homo residus explicava de forma colpidora la saturació de residus que tenim a Catalunya i posava en relleu un munt de coses importants però que negligim: que produïm massa residus, que reciclem poc i malament, que una gran part dels residus no són reciclables i no els hauríem ni de produir, que calen lleis més dures i polítics més valents, que no podem deixar la solució en mans dels productors de plàstics, que es pot viure de forma diferent... El documental era impactant tot i que només se centrava en la brossa directa que generem com a consumidors i en la seva mala gestió. A tot això hi hem d’afegir, a més, els residus indirectes que provoquem com a consumidors, aquells que causen les empreses en el nostre nom –com els residus de les granges d’animals, un problema de primera magnitud a Catalunya– i l’impacte terrible que causen les nostres deixalles no només sobre nosaltres sinó, principalment, sobre milions d’altres éssers vius. Això darrer encara està més negligit que la mateixa generació dels residus. 

A la societat humana, pobresa i residus mantenen un vincle immoral. No és només que contaminem el planeta i posem en risc la nostra pròpia supervivència, és que ho fem i ho experimentem de forma profundament injusta i desigual. Tanmateix, no reaccionem. La imatge de les muntanyes gegantines d’escombraries dels grans abocadors, les “sopes” de plàstics als oceans i mars (també al Mediterrani, infestat de microplàstics), les zones “mortes” terrestres i marítimes pels vessaments industrials i agrícoles... Res d’això sembla ser suficient per despertar-nos com a societat. 

En el rerefons, encara més oblidats, milions d’individus d’altres espècies es veuen dramàticament afectats pels nostres residus; individus doblement innocents perquè no en tenen cap culpa però no tenen manera d’escapar-se del seu impacte. Des dels animals que tenim en granges confinats amb els seus propis residus, que després dispersem arreu, fins als animals que han de sobreviure a les nostres deixalles en ciutats, camps, muntanyes, rius, mars i oceans. Aquí i a tot el planeta.

A l'Índia, milers de vaques suposadament sagrades per a l’hinduisme són abandonades un cop ja no són rendibles. La majoria de les vaques explotades per la seva llet a l'Índia són venudes per carn, també en aquell país, però moltes són simplement “alliberades”. Aquests animals malviuen a partir d’aleshores vagarejant pels carrers de les ciutats, permanentment famolenques i exposades a accidents i malalties, alimentant-se essencialment de les enormes piles de brossa que hi ha arreu. El plàstic que ingereixen se’ls queda atrapat a l’estómac i causa un enverinament i una obturació lents i dolorosos. S’han arribat a treure fins a 70 quilos de plàstic de l’estómac d’una sola vaca. Aquest plàstic també és nostre, quan viatgem a l'Índia i consumim allà. 

Suggereixo mirar als ulls de tots aquests animals innocents, des de les cigonyes de l’Empordà fins a les vaques índies, passant per tots els animals confinats i els que viuen en camps i oceans i es veuen atrapats, malferits, enverinats o estrangulats per la nostra brossa, i preguntar-nos: quin sentit té aquest estil de vida que converteix les seves vides i morts en residuals i els nostres plàstics en prioritat?

stats